El dret a embogir

La setmana passada deia que el Quixot ens ensenya a fer-nos nens, i crec que la frase demana una explicació. El Quixot és un llibre de riure, d’El Gordo y el Flaco, de dos persones que estan com a cabres i que, per primera vegada en la història de la literatura, es guanyen la nostra amistat (fins llavors, els grans personatges només s’havien guanyat la nostra admiració, la nostra compassió o la nostra pietat). Dona bo estar amb ells.

El 1991 Ridley Scott en filmaria una versió femenina amb la impressionant Thelma & Lousie. També dona gust estar amb elles. Si no t’emociones amb les seves morts i amb la Ballad of Lucy Jordan que canta Marianne Faithfull en aquest film memorable, el mort ets tu.

No ha d’estranyar que Unamuno, un dels millors lectors d’El Quixot, no tingués sentit de l’humor. L’humor, en la novel·la de Cervantes, el posa l’autor, no el protagonista. A Unamuno li passa el mateix que al Quixot: que es torna boig.

Fa una lectura quixotesca. Es creu el cavaller de La Manxa i ataca Cervantes com si fos un molí de vent. S’identifica tant amb els personatges que els cops que reben, en comptes de prendre-se’ls com escenes humorístiques semblants a les d’El Gordo y el Flaco, que és el que són, li dolen i els retreu a l’autor indignat.

Creu que coneix els protagonistes millor que Cervantes. El Quixot fa riure tothom, però mai no solta un acudit. Té l’ànima massa gran per fer acudits. Fa riure amb seriositat. És un poeta de manual: sempre està pensant en una altra cosa. Ens fa veure que la persona més idiota és la que no diu mai bestieses, i més encara la que no en fa.

Triomfa amb la voluntat. Quan ens diu “jo sé qui soc”, ens està dient: “jo sé qui vull ser.” Tots tenim dret a tornar-nos bojos i ser feliços, com passa a les novel·les. El Quixot embogeix de plena maduresa d’esperit, i és així com ens ensenya a fer-nos nens, i a creure en l’absurd per aconseguir l’impossible, i a recuperar la felicitat del gat enorme i satisfet, de raça siamesa i de nom Siam, que cuida un nen malalt d’angines ajagut a la seva falda al costat de l’estufa de clafolls, mentre a fora sona el desconsolat gemec del vent hivernal a la Guissona de fa cinquanta anys.