Saber perdre el temps

Viure no consisteix a anar passant avall fins que arribem a la mar. És remuntar el riu, lluitar contra les hores, nedar a contracorrent fins que arribem al cim, just fins al naixement, i llavors sí: llavors deixar-nos anar, que és el morir. És important que en la lluita contra les hores aprenguis a perdre el temps. Que recuperis el parxís de fusta amb calaixet per a les fitxes i botonets per disparar els daus que ha viscut les discussions més apassionades de la família, i que tornis a fer trampes, si cal, per guanyar. Les trampes dels jugadors de parxís són sanes; les dels petulants són tòxiques. La pedanteria accentua la idiotesa. Les persones que són una autoritat en una matèria, si són estúpides, són molt més estúpides. La majoria d’especialistes semblen peixos fora de l’aigua més enllà de la seva especialitat. Un altre drama és l’originalitat, que moltes vegades és una màquina destructora de creadors. En el revers de la pedanteria i l’originalitat dels ampul·losos i dels venedors de fum hi ha l’alegria i la felicitat. L’alegria és física; la felicitat, metafísica. A això aspiren els bondadosos i els humils, i és a ells a qui volem a la nostra vora. Per què les músiques que ens fan més feliços són tristes? Perquè no són tristes; són melancòliques. La tristesa és un pou; la melancolia, un rierol. Al compàs de tangos, fados i boleros fins i tot les penes més grans són alegries. Hem de vigilar amb què perdem el temps tenint en compte que la idiotesa és amiga de la xerrameca i els xarlatans. Depèn de naltros que el pas de les hores sigui ràpid o lent. “Que curta que és la vida” van ser les últimes paraules de Matusalem. A Animal de bosc, Joan Margarit s’acomiada en el seu últim any sabent que serà l’últim i el posa en el selecte club dels més feliços de la seva vida. No hi ha camins en el seu comiat, però no es perd. No hi ha portes, però cada poema és una clau que obre totes les que puguin aparèixer. S’acomiada sense tenir por, sense donar-li ni un segon de vida a la mort. Hi ha tanta llum! Tanta i tan lúcida: a ell, mai no l’encega. Margarit va saber perdre el temps, que és la manera de guanyar-lo. Amb Hopper, amb Beethoven, amb Joana, amb Raquel. Si no sabem perdre’l, com volem trobar-lo?