Alcarràs

Manuel Vicent, l’home que ens ha ensenyat a escriure articles (us diré el secret: han de ser radiants), explica que en una ciutat devastada per les bombes sempre s’hi veu un ciclista que circula indiferent entre les runes; una vella que passeja el gos, l’únic amor que li queda a la vida; una noia que camina amb un estoig de violí a l’esquena i té el cap ple de corxeres mentre sonen sirenes antiaèries. Aquestes persones, diu Vicent, són els tres pilars que sostenen un món que s’enfonsa. Borges, d’aquests pilars, en diu “els justos”. I els descriu: un home que cultiva un jardí, com volia Voltaire; el que agraeix que a la Terra hi hagi música; el que descobreix amb plaer una etimologia; dos empleats que en un cafè del sud juguen una silenciosa partida d’escacs; el ceramista que premedita un color i una forma; el tipògraf que compon aquesta pàgina, que potser no li agrada; una dona i un home que llegeixen els tercets finals de cert cant; el que acaricia un animal adormit; el que justifica o vol justificar un mal que li han fet; el que agraeix que a la Terra hi hagi Stevenson; el que prefereix que els altres tinguin raó. Borges conclou: “Aquestes persones, que s’ignoren, estan salvant el món.” Naltros fem la llista més llarga: el Quimet, que para el cotxe per protegir dels conills uns arbres que sap que en quatre dies s’emportarà la retroexcavadora; la Dolors, que tot ho veu i tot ho sap, inclòs quan ha de donar dos sonores bufetades; el Rogelio, que veu que ha mort el pacte de paraula que ha donat sentit a la seva vida; el Roger, que vol ajudar a la terra i son pare no el deixa; la Mariona, que vol alliberar-se de la família i no pot perquè l’estima; l’Iris, que explica que la guerra és molt dura i els conills són “una puta plaga” perquè això és el que diuen el padrí i el papa. Què és Alcarràs? Ho explica Josep Martí: “Una necrològica amarada d’amor i de respecte. L’adeu amb tendresa al món que fou, aquell on se segellaven els contractes amb una encaixada de mans que hipotecava el més sagrat que tenia una persona: la paraula donada.” Potser sí que ha mort el món en què la paraula era sagrada, però una persona sense paraula no val res. Absolutament res. És una cosa que s’assembla molt a una porqueria.