Morir una mica

No sé si coneixes Vicente García, però no oblidis aquestes paraules: “De niño ya te hablaban / de la vida y la muerte. // Qué fácil es hablar / de la vida y la muerte. // Cuándo sabremos algo / de la vida y la muerte.” Acostumats a la tríada de Miguel Hernández (“Llegó con tres heridas: / la del amor, / la de la muerte, / la de la vida”), l’absència de l’amor atrau com un forat negre. Et preguntes si l’has de posar en el mèrit de la vida o en el demèrit de la mort i et sorprens amb la resposta: és patrimoni de la memòria. L’amor és un projecte de futur impulsat pel passat. Desenamorar-te és una forma d’amnèsia. Recordar és tornar a passar pel cor. Per això no oblidem el primer amor: una illa de frescor que tenim gravada com metralla a la memòria; per això estimem les persones que no veiem i veiem cada dia: la mort no interromp res; per això esperem la tristesa deliciosa de la pluja; per això atresorem la penúltima passejada a la llum de la lluna. No sé si coneixes Okuma Kotomichi, però no oblidis aquestes paraules: “Tot el camí / la lluna sempre a sobre / acompanyant-me. / I quan vaig obrir la porta / també va entrar la lluna.” Les coses només passen a qui sap contar-les. Als que estem enamorats del Quixot ens agrada que quixotesc signifiqui noble. Als que estem enamorats de Dante ens dol que dantesc signifiqui tètric perquè a la Comèdia hi ha escenes gore, sí, però també, i sobretot, la força de l’amor que mou el sol i totes les altres estrelles. Als que estem enamorats de Shakespeare ens fa mal que shakespearià signifiqui –només– trames enrevessades o psicologies torturades perquè el gran dinosaure de la narrativa mundial és exactament com l’ha descrit Marin Sorescu. Shakespeare, ens diu, va crear el món en set dies. El primer va crear el cel, les muntanyes, els abismes de l’ànima. Del segon al sisè va crear els rius, els mars, els oceans i la resta de sentiments. El setè va donar un cop d’ull per si li quedava alguna cosa pendent. Els directors de teatre ja havien omplert la terra de cartells. Shakespeare va pensar que, després de tant d’esforç, també ell mereixia veure un bon espectacle. Però estava tan cansat que abans d’això se’n va anar a morir una mica.