La pura alegria

Aquest matí, quan he arribat a casa, m’he trobat un home que mirava llibres a l’estanteria. Quan he vist qui era m’he quedat parat.

–Què hi fas, aquí?

–M’agrada veure què llegeixen els meus fans. Aquí hi ha un munt de llibres que parlen de mi. Estàs obsessionat. Em fas una mica de por.

–Però què hi fas aquí? No vas morir el 1750?

–Vaig venir a veure Raphael a la Seu Vella i m’he quedat uns dies. Em va agradar el que vaig llegir al teu diari. Raphael és incombustible, i mai millor dit perquè aquell dia estàvem en plena onada de calor i d’incendis. Ho firmava JB. JB no és un whisky?

–És Juanjo Ballabriga, un periodista excel·lent.

–Té molta classe. Sap utilitzar la ironia sense ofendre ningú. Felicita’l de part meva.

–Ho faré. No m’ho puc creure. Bach ha vingut a veure Raphael!

–També vaig anar a Madrid a veure els Rolling. Fan un rock perfecte a pesar de Charlie Watts, que no tenia ni idea de tocar la bateria, pobre. Això de veure vells cantant coses transgressores és desconcertant. Són els Rolling, però semblen les seves padrines. Ja maduraran. No haurien d’obeir les discogràfiques com corderets. Que n’aprenguin de La Polla Records: “En este mundo todo está bajo control. ¿Todo? ¡No! Una aldea poblada por irreductibles galos resiste ahora y siempre al invasor con una poción mágica que los hace invencibles: el cerebro.”

–Bach citant La Polla Records!

–Tot això té un punt grotesc com el Madrid, que guanya Champions sent inferior a tots els rivals i xutant una sola vegada a porteria a la final. És com aquell ésser deforme, monstruós, contrari a tota lògica de la naturalesa, que exhibien als circs i atreia el públic per la seva repugnància. Si jo fos president de la UEFA, prohibiria jugar al Madrid.

–Em costa una mica imaginar Bach presidint la UEFA.

–Me’n vaig, que els dilluns tinc tertúlia amb Camarón i Paco de Lucía.

–El que pagaria per veure-us!

–També hi participen sempre un bon cigar i un bon vi.

–Sempre has estat un bon vivant.

–La pura alegria. Aquest és el secret de la música.