Els valents

El coratge és el cor de l’ànima. Caràcter és destí, li agradava de dir a Cernuda. La recepta contra la frivolitat no és el dolor o la malaltia, com creuen els catastrofistes que tenen el tempus fugit i l’ubi sunt sempre a la boca. La recepta és l’amor. La fatalitat vindrà sola a la vida; el que importa és l’amor que mou el sol i la resta d’estrelles. Les estrelles amb què acaben totes les parts de la Divina Comèdia. La de l’Infern, la del Purgatori, la del Paradís. Quan veiem que un malvat invoca Déu, per molt ateus que siguem, sentim una blasfèmia. Percebem que en aquella persona no hi ha amor, que és el germà gran del caràcter. Quan falta el que és humà, quan no hi ha voluntat ni desig ni afany, allò que és gran deixa de ser-ho. No et fa gran el que et succeeix; te’n fa el que fas. És important que arribem al final amb la severitat d’un home bo. La moral no ens ensenya a ser feliços; ens ensenya a ser dignes de la felicitat. L’Infern espera els mentiders, els aduladors, els astuts, els diplomàtics, els maliciosos que blasfemen cada vegada que invoquen Déu, i el Paradís acull els que estimen la veritat, els indiferents davant els diners, els que no busquen l’èxit sinó el gust per la vida, els beneïts pel cel amb els dons de la puresa i la celebració, els que brinden per l’amor i engendren grandesa a besos mentre cent mil milions de mamífers compleixen amb les seves còpules les lleis de la Terra, els que donen la cara i deixen viure els vius i respecten misericordiosament que els morts enterrin els seus morts. El valent cada dia pensa que tindrà una de les alegries més grans de la seva vida, que ja és dir, perquè es passa la vida alegrant-se per tot. Més que el que diu, més que el que fa, el que ens interessa d’ell és l’expressió d’un temperament, d’una esperança, d’una tossuderia i una capacitat de desobediència que comparteix amb els gats. Els seus dies passen tranquils, dolços com un somni. Sempre sembla que només falta que hagin passat, que estiguin en el record, perquè es converteixin en els més feliços de la seva vida. I en els seus pitjors moments no necessita veure-les: elles brillen rere el pati de casa seva. Ho sap perquè està sol i no hi ha home que estigui sol de qui no s’apiadin les estrelles.