Salveu-me

Hi ha una lletra flamenca meravellosa de José Luis Tejada que diu: “Que te la perdone Dios / que tu fartita es mu grande / pa perdonártela yo.” És preciosa la humilitat del poeta que es considera més petit no només que Déu, sinó que la pròpia ofensa. Qui demana a Déu que perdoni una persona estimada ja l’està perdonant, encara que digui que no. En són prova el diminutiu i l’accent. Parlar de fartita en comptes de falta és tant com perdonar-la. Això és el que fa emocionants aquestes paraules. Diuen una cosa que no té res a veure amb el desig de qui la diu, que no pot perdonar però ho vol, i per això ho demana a Déu. No hi ha cap silenci comparable al dels ulls de Déu tres segons després de perdonar-nos. A totes les divinitats els fa riure i alhora els fascina com relatem les nostres vides. Quasi sense adonar-nos-en, una imaginació que ens és molt benèvola omple els forats que provoquen els remordiments i l’oblit. És possible que els nostres records siguin completament inventats, però és impossible que siguin completament veritables. Així s’ha escrit la teologia, que és una fantàstica forma de literatura fantàstica. Des de temps immemorials hi ha una llum centellejant que encén la nostra ànima quan creiem que toquem amb la mirada la divinitat. Jo no tinc déus, però si en tingués els diria, com Leila Guerriero: salveu-me. Salveu-me de l’esquizofrènia entre l’ego i el jo. Salveu-me de pensar sempre en el que diuen de mi, de témer sempre que no diguin res de mi, de tenir curiositat només per mi. Salveu-me d’odiar secretament els millors i dir públicament que són pitjors. Salveu-me d’interessar-me només pels que m’elogien i menystenir els que em critiquen. Salveu-me de ser un més dels molts que desprecian cuanto ignoran. No em salveu de mi; salveu-me de la meva vanitat. De la meva por. De la por d’adormir-me, de no adormir-me, del cotxe de la policia que s’apropa a casa, dels carrers nocturns sense policia, del telèfon que sona a la nit, del passat que ressuscita, de no estimar, de no estimar prou, de morir, de viure massa. I concediu-me el que demana Amalia Bautista. Poder querer a alguien, que nos quieran y no morir después que nuestros hijos.