Com els nens, més a poc a poc

Quan em creuo un vellet pel carrer me l’imagino palpitant en una ecografia impossible dels seus 4 mesos i veig els seus pares l’any de la picor, esvelt i prim i moreníssim ell, cabell ros cendra i ulls boreals ella, repentinats i agafats de la mà, esperant l’arribada del nen amb tanta il·lusió que un segle després encara l’aureola una figura encorbada. Així és la vida. La terra que no avança, que només gira. Deploro llavors els que idolatren la joventut, és a dir: quasi tothom, i compadeixo els que no volen viure més de 50 anys per no fer olor de vell. La joventut és breu i estranya, i sents vergonya aliena quan la mires de gran. Com la infantesa, la vellesa és un temps de misteri. Envellir és un retorn. Avis i nets es porten tan bé perquè ho saben tot. Per això fan por als adults. Tenen percepcions que abans i després es perden. Envellir és apropar-se a l’espill que et permetrà saber qui ets abans que la mort esborri dels teus ulls les imatges que has pastat durant dècades, com si fossin pa. La vellesa no és només una mutilació, una pobresa, és també plenitud, perquè per primera vegada ho entens tot. Tardes molts anys a aprendre a desconfiar d’algú que et digui que una cosa és senzilla, perquè aquella persona no sap res. En tardes més encara a assumir que mai no sabràs quan és veritat, si quan t’estimen més o quan t’estimen menys. Oblidar el cor ferit, buscar llum il·lusòria amb fe d’impressionista, plorar sense preguntar l’origen de les llàgrimes. Aquesta és la manera de convertir la vellesa en una obra d’art. Com la terra, canviem de posició al llarg de la vida. L’estiu ha estat enorme, però també ho serà la tardor. Aquell vellet que té la figura encorbada com la tenia quan palpitava fa un segle en el cos de la mare –cabell ros cendra i ulls boreals– no sap protagonitzar un concert multitudinari de rock and roll com el seu quasi contemporani Jagger, però és possible que hagi conegut en aquesta vida l’amor que permet veure els altres tal com els veu Déu, i que hagi après que només s’acaba el que s’oblida, i que sàpiga –vidu– estar junts els dos en la seva memòria sola, i és possible que el rebesavi Jagger, no. Volem viure com els nens, però més a poc a poc. Això només ho ha entès un dels dos.