PRIMERA ESMENA
Maduresa cereal
La sembra és el treball d’homes honrats que brinden amb vi per celebrar l’arribada de la pluja. Fes com ells. Escampa les teves paraules amb dits de terra i posa-hi el cor i espera que germinin, dona’ls maduresa cereal perquè algú pugui fer-ne aliment, com un tros de pa o de memòria. La vida no és només un fenomen molecular; és també astronòmic perquè rep l’energia del Sol. Després hi ha els sentiments. El sentir ens constitueix més que qualsevol altra funció psíquica. Les altres les tenim; de sentiment, en som. I després hi ha la grandesa, que no té res a veure amb la grandesa. Només és gran qui roman pobre enmig de riqueses; qui es fa petit per no ser desbordat per la maror del temps; qui et parla de branques que esgarrapen el cel i el cor; qui evita inútils baixades a les massa prestigioses mines del subconscient; qui t’abraça amb abraçades que et parteixen per la meitat; qui acaricia la pell dels silencis; qui sap que és millor morir a port que no pas a alta mar. “Avui tinc 2.500 anys i he sopat amb Sòcrates”, deia la baronessa Blixen. A mi em passa amb Bach. Em venen ganes de ressuscitar-lo per fer-me’n amic. La baronessa explicava això dels indígenes de Kènia: “Aquella gent no coneixia la rima; encara no l’havien descobert. Els deia coses que en prosa els haurien fet enfadar, però en versos rimats els divertien. Em deien: si us plau, parla com la pluja.” La baronessa va passar-se els últims anys de la vida menjant, només, ostres i xampany, i en això recorda Txékhov, a qui el metge va posar una injecció de càmfora el dia de la seva agonia i va ordenar que anessin a buscar un tub d’oxigen. Txékhov va dir: “És inútil. Quan el portin ja m’hauré mort.” Llavors, el metge va ordenar que portessin una botella de xampany. Txékhov va acceptar i va dir: “Feia molt que no bevia xampany.” Van ser les seves últimes paraules, i són bellíssimes, com tretes d’un conte seu. Com la baronessa, com Txékhov, el teu padrí sembrava llavors amb dits de terra, i hi posava el cor, i esperava que germinessin, i els donava maduresa cereal perquè algú en fes aliment –un tros de pa o de memòria– i brindava amb un gran vi per celebrar aquest final sublim.