Que la soledat sigui 'soleá'

Tens moltes raons per indignar-te, però la teva queixa no tindrà eficàcia si no està dotada del que Víctor Botas en deia “conya beatífica”. Penso, per exemple, en els banquers que ens deuen 40.000 milions i se’n reparteixen cada any 10.000 de beneficis mentre condemnen els nostres vells a la ignominiosa bretxa digital. Una vegada Joan Brossa va preguntar a una persona que tenia al costat en un dinar de què treballava i li va dir que era banquer. “I no li fa vergonya?”, va soltar Brossa. El sentit de l’humor és l’aristocràcia de la intel·ligència. La prova definitiva de la lucidesa és saber mirar-se un mateix de dalt a baix. Potser la humilitat no ens salvarà de l’infern, però sí del ridícul. Quan ets jove et fa por semblar estúpid; quan ets gran te’n fa ser-ne. Són necessaris el pessimisme i l’humor per no equivocar-te i no avorrir-te. Entendre sol consistir a entendre que no havíem entès el que pensàvem que havíem entès. Un pèssim poeta local li va llegir a Borges, davant de la Giralda, uns sonets que havia dedicat al monument. “Debe ser triste, maestro, no poder contemplar esta maravilla”, li va dir. “Sí”, va respondre Borges, “es triste para mí ser ciego y es una suerte para ella ser sorda”. Torno sovint a Borges no sé si per llegir-lo o per llegir-me. Més que el que de si em dona, li agraeixo el que de mi descobreix. Cada paraula seva porta un poema a dins. Llegint-lo, diem: i tu, vell cor meu, no aprens? No et suspenc, ets tu que no aproves, però sé que ho faràs perquè tot el que hem viscut roman. És ara en algun lloc. El que s’apaga en l’oblit reapareix de forma sigil·losa. Quan semblarà que ningú no et recorda ho farà una sonata. Torno a Borges per llegir-me igual que es llegeixen tots els que el llegeixen. “Quienes no sean insensibles reconocerán que deben infinitos dones a infinitos seres y cosas y que sus acreedores son pirámides, pájaros, minerales, Emerson, caras, inflexiones de voz, pueblos antiguos y modernos, puestas de sol y palabras oídas al azar o, si se quiere, que su múltiple acreedor es el universo.” Cantem perquè existeix l’instant, i el cant ens protegeix. Cantem perquè sigui la soledat soleá. Aire, foc, plany. No tenim enveja de les cigales. També morirem cantant.