Mosques

Ell va arribar al bar, pàl·lid i tremolós.

–De moment, res –es va disculpar al cambrer–.

Estic esperant una amiga.

Dos minuts després havia mort.

Pel que fa al cambrer que el va atendre, adorava repetir la història, i sempre destacava ingènuament:

–I, fins ara, la “gran amiga” no ha arribat.

Mário Quintana va escriure aquest microrelat amb la tendresa amb què els àngels observen com funcionem els humans. Aquest ingènuament. Aquest cambrer que no s’adona que la “gran amiga” és la Mort. Que algunes persones, per fer el salt a la soledat, se citen amb la Parca. Unamuno contava en un article que la divagació pot ser inspiradora i posava l’exemple d’una abella i una mosca tancades en una botella de vidre amb un llum encès que les atreu des de fora. L’abella, decidida, no surt mai de la botella: sempre xoca amb el vidre, directa com una fletxa; la mosca s’entreté, dona una volta, baixa, puja i zas –vull dir zzzzzzz–, troba el coll de botella i surt. Mosques vulgars “de infancia y de adolescencia, de mi juventud dorada; de esta segunda inocencia que da en no creer en nada”, diu Machado en un poema amb què vol demostrar que es pot fer poesia de qualsevol cosa i acaba parlant, com sempre, i de quina manera!, del pas del temps. L’abella no pot sortir de la botella perquè li falta aquella ingenuïtat sense la qual no hi ha manera d’entendre la vida ni es poden carregar les lloses de l’atzar i el destí que reflecteixen, respectivament, uns altres dos microrelats. El primer, de no recordo qui i que cito de memòria, diu: “La dona de la meva vida va seure al meu costat a l’autobús un dia que no vaig sortir de casa.” El segon, un conte sufí molt conegut, explica que un criat del sultà de Bagdad es troba amb la Mort, que li fa un gest estrany. Espantat, demana permís al seu amo per fugir a Samarra. L’amo se’n va a buscar la Mort i li pregunta per què ha amenaçat el seu criat. “No l’he amenaçat, he fet un gest de sorpresa en veure’l a Bagdad perquè aquesta nit tinc una cita amb ell a Samarra.” Quan és llunyana, la mort és silenci; quan és propera suggereix una pregunta: els versos que dicta la pluja quan el desamor ens ofega; quan morim, la resposta.