El país de la faula

El país de la faula en què volem viure l’explica Joan Perucho en el text intitulat El país de la faula. El paisatge seran rius d’aigua platejada i animals parlants. El clima, una llarga primavera amb curtes irrupcions de fred i calor per no enyorar l’hivern i l’estiu. Les llengües seran diverses, amb precises i enjoiades etimologies, i les utilitzarem segons el vestit que duem posat. Els habitants seran gent no gaire rara, amb una contínua presència de gnoms i elfs i un personatge perenne que serà l’aire estremit i perfumat. Els pesos i les mesures seran fets totalment insignificants. Les fonts d’energia, totalment màgiques. Els perfums, quintaessenciats i eròtics. Les festes, amb espills sense fons, màscares i músiques rumorejants. Perucho parla també de coses del govern i de la religió que no ens agraden, i les derogarem i farem, per llei, que sempre hi hagi paraules essencials sense les quals deixem de tenir sentit; i que estimar doni dret a portar el món a la butxaca; i que el silenci parli tots els idiomes, inclòs el nostre, el dels animals ferits; i que els dies s’ajustin a la vida com un guant; i que el món sigui lleu com les coses que recordem quan se sent el cant de la merla, i feliç com la gata que es neteja mentre pren el sol de febrer, i emocionant com un confessionari abandonat, travessat de veus difuntes, i amorós com el pare que fa cabrioles per entretenir la filla i sap que està fent, a la meitat de la seva vida, la seva última tombarella, i espiritual, i per tant sobrenatural; i quan hi hagi un miracle ningú preguntarà, ningú sospitarà, tothom serà només testimoni de tanta claredat; i cada dia hi haurà mil naixements i tots semblaran un prodigi; i la vida serà senzilla i complicada com totes les vides; i serem rius que sempre neixen i sempre moren i sempre passen; i a ningú li diran innocent per no flirtejar amb el mal; i hi haurà per sobre de totes les coses el silenci misteriós de la llum; i la felicitat serà possible com la flor etèria de l’ametller; i l’amor serà un ocell alçant el vol; i si es crema el Prado salvarem el que salvaria Dalí: l’aire de les Meninas, i aquest desig d’eternitat serà l’aire que respirarem en el país de la faula en què volem viure i en què volem morir i en què fins i tot l’aire dels boscos serà verd.