Com si fossin cançons

Una cadira és una cadira. Un bressol és un bressol. Uns gira-sols són uns gira-sols. No. No estic citant Rajoy. Estic citant Vincent van Gogh en les cartes al seu germà Theo, un dels testimonis de la història de l’art més impressionants de tots els temps, en què Vincent diu que una cadira és una cadira i un bressol és un bressol i uns gira-sols són uns gira-sols, però pintar un pagès o un miner no et converteix en pagès o miner. Que difícil ser quadre. Que difícil ser. No tenim temps per tenir pressa. Ja fa anys que el tiempo nos alcanza i correm davant del rellotge com si fóssim als sanfermines. Qui viu de pressa ignora el riu de temps que travessa l’ànima. Renuncia a la fertilitat de l’avorriment. També a la de l’humor. Un dia un jurat d’un premi literari estava molest amb Bioy Casares perquè no arribava i Borges va dir: “Hay dos cosas seguras; una que Adolfo llegará; otra que llegará tarde. Cuando más tarde sea, más segura es su llegada; si llegara ahora, quizá no llegue”. El jurat es va enfadar més perquè no va entendre la paradoxa, que és quan llences un lloc comú a l’aire, dispares al cel i el perdiguer, en comptes de dur-te la perdiu que esperes, et porta una sorpresa. Una forma de coneixement insòlita. Una novetat de les bones –les dolentes revelen que el que és realment nou és el que era antic–. Els dies d’amor són pocs i passen ràpid. Amor de quan jugàvem a retardar els rellotges i visitàvem bars amb cambrers que ens tractaven de vostè als nostres disset anys. I després durant dècades ni tan sols sabíem l’un de l’altre si teníem fills! Quan menys t’ho esperes, recordes les coses que havies d’haver explicat més, o menys, o millor, o amb altres exemples. Que impuntuals són els fantasmes. Però Alberti ens rescata. Hoy estamos a hoy. Passa el temps però no tot passa. Queden els amics que ho són per sempre –i sempre vol dir sempre–, sense els quals seríem només una mica millors que mosques d’un estiu. Perdre’t en els dies és una bona manera de driblar les fulles de navalla que marquen les hores. Mai no renunciem al miracle de fer senzill el que és complex, clar el que és obscur, i mentre l’esperem ens reconforta preservar l’amor etern i l’amistat vibrant, com si fossin cançons.