El club de la comèdia

Una cosa que val la pena es fa, fins i tot malament, perquè val la pena. Per això vivim. Quan Raymond Carver va visitar Richard Ford va quedar meravellat amb la seva casa i n’envejava sobretot el despatx. “Aquí l’única cosa que has de fer és pujar les escales i escriure”, va dir Carver. “Escriure alguna cosa bona”, va precisar Ford. I Carver va dir: “És igual, escriu una porqueria.” Hi ha molt amor a la vida en aquesta anècdota, simbolitzat en el despatx de Ford, però també amor a l’escriptura, simbolitzat en la boutade de Carver. L’escriptura viu la seva vida al marge de la vida. L’arbre que plantem de nens es fa tan gran que no podem transportar- lo. Quan sentim un poeta recitant un dels poemes seus que més ens agraden tenim la sensació que ens el pren. No ens agrada veure un actor que representa la seva intimitat, encara que la poesia sigui ficció. Ens agrada que certes coses ens les diguin a l’orella a soles perquè ens acompanyin per sempre més i ens converteixin en persones gegants. Quan un vers se’ns incrusta al cos sentim aquesta sensació abissal, i llavors entenem. Què? Tot. Només aprenem el que recordem. Volem llegir els poemes que admirem quan els necessitem, no en una hora programada i en una veu que no és la nostra, encara que sigui la de l’autor. Són manies, sí, però són les nostres manies. La literatura és un alliberament íntim que es viu constantment, una companyia segura i intransferible, però tot alliberament sense capacitat d’autocontrol és dolent. El poble pot ser tirà com un rei. Si dius la veritat et quedes sol, ens diuen moltes vegades – poques per experiència pròpia– moltes persones, i jo crec que te’n quedes encara que només la pensis. ¡Qué difícil es cuando todo baja no bajar también! Moltes vegades el millor insult és una senzilla descripció, i això val sovint per a les nostres accions. Que sols estem els vius, interminables successions de monòlegs. I el pitjor és que tots volem contar el nostre. Tuit, tuit; tuit, tuit; tuit, tuit. Què és un tuit? Ho explica Manuel Vicent. “Un acord de Bach si l’emet una cadernera o un bram que embruta l’aire si el llença qualsevol ase humà.” Que sols estem els vius en aquest món que compartim amb els morts i els que naixeran.