SEGRE
Tocar els morts

Tocar els mortsSEGRE

Creado:

Actualizado:

la xacona de Bach és una música que conté la poesia més alta, que és aquella que es pot recitar a un moribund. Un monòleg a partir d’un tema esquelètic que recorda per dramatisme el to be or not to be. Els passos de la mort hi ressonen implacables per sobre de melodies en forma d’espectres que mantenen viva l’esperança de la resurrecció. Es tracta de música per afrontar el dolor amb aplom. Hi ressona la serenitat que (diuen) succeeix al patiment en l’agonia. Poques vegades són tan evidents els vincles profundíssims –umbilicals, secrets– entre música i mort com en aquesta obra, que és el viatge crepuscular d’algú que suplica que el deixin marxar en pau. Ahir va sonar a la Biblioteca Municipal de la Granja d’Escarp, que va ser batejada amb el nom d’un nen de quatre anys que en fa 54 que acaça la boira i sap comunicar-se amb els morts. Amb instruments. Musicals. Amb instruments musicals que amb ell ressusciten. Sei Solo, va escriure Bach a la portada de les sis sonates i partites per a violí, a les quals pertany la Xacona. Sabia que el plural en italià és soli, però va escriure solo perquè volia que aparegués la paraula ‘sol’. Quantes vegades la millor companyia és la nostra. Hi ha dolor a la Xacona, però també esperança hímnica en els compassos que passen de menor a major –foc i cristall d’ànima enamorada– i homenatge solemne en els que contenen la figuració francesa amb què el barroc honrava els prínceps terrenals i els celestials –riu que fuig i que acompanya i que perdura–. So ple de temps que ocupa el temps i conté la remor del temps. Manantial d’aire que incorpora la mar i explica el món i tot ho veu i tot ho sap. Emoció que no necessita idiomes per parlar a tothom i converteix la vida en llum ressonant que ve d’una època remota i atresora l’aroma d’un record no viscut. Frescor de llunes i albades. Pluja pianíssima. Veu blava de l’aire. So pur del cel. Hi ha personatges que només poden ser homenatjats des de la claredat i la valentia perquè són així de clars i valents. La bellesa d’aquesta música no és neutral, fa insuportables la crueltat i la idiotesa, i ahir va homenatjar –clara, valenta– l’acaçador de boira que ha après a tocar els morts.

tracking