Els ponts de Madison

No és veritat que sigui millor estimar que lluitar, per molt que ho digui Nietzsche. No és veritat que sigui millor lluitar que estimar, per molt que ho digui Tolstoi. No es pot estimar sense lluitar. No es pot lluitar sense estimar. El dilema sempre és el mateix. Combatre o somiar. Un dilema etern a pesar que tots sabem que la solució consisteix a fer copulativa la conjunció disjuntiva. Combatre i somiar. Portem tota la vida llegint el poeta i ens continua impressionant. Volverán las tupidas madreselvas / de tu jardín las tapias a escalar / y otra vez a la tarde aún más hermosas / sus flores se abrirán. // Pero aquellas cuajadas de rocío / cuyas gotas mirábamos temblar / y caer como lágrimas del día.. / esas. ¡no volverán! No és veritat que qualsevol temps passat fou millor perquè les flors s’obriran encara més belles, però el nostre amor va ser únic, i aquest no tornarà. La felicitat és limitada perquè ho són l’amor i l’amistat. Ja ho cantàvem de petits: els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans. El nen creix i rebutja el drac, ignorant que inicia el camí cap a la mort, i Puff s’enfonsa al mar, condemnat a la solitud eterna dels déus. L’altre dia van concedir el premi Princesa d’Astúries a Meryl Streep i el jurat ho va justificar amb un text que era un malbaratament de paraules. N’hi havia prou dient, primer, que és la millor; i després, que ens va ensenyar que sovint l’amor de les primeres llàgrimes s’ha d’abandonar en un semàfor sota la pluja perquè no deixi de ser perfecte i ens serveixi de per vida per veure els colors brillants de totes les coses quotidianes, amb ulls de Vermeer. Els lligaboscos quallats de rosada cuyas gotas mirábamos temblar.. esas.. no volverán perquè són amor mort, però quan tot s’acaba, no tot s’acaba. Mentre s’obren flors aún más hermosas hi ha algú –molt lluny i molt a prop, al centre mateix del nostre cor– que ens acompanya. La mort es desespera quan veu que, tenint poder per treure el sentit a totes les coses, no el pot treure a la lleialtat. En les nostres hores no hi caben segles com caben en les dels nens, però quants paisatges, quants amors, quants somnis caben en els 1.440 minuts de cada dia, en les 8.760 hores de cada any!