L'hort de Montaigne

el que dona sentit a la vida és l’afany, que consisteix a procurar que allò que volem per a tota la Terra sigui possible almenys en uns quants metres a la rodona. No et fa gran allò que et succeeix; te’n fa allò que fas. El Càndid de Voltaire, després que un filòsof li solti un rotllo insofrible, finalitza la novel·la que duu el seu nom amb la frase: “Tot això està molt bé, però ara hem d’anar a treballar a l’hort.” No pensa gaire diferent l’amargat Pla que conclou al final dels seus dies que “la vida és una impressionant collonada ridícula”, que és una manera de dir el mateix que Macbeth (“la vida és un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no té cap sentit”) amb una contundència que només està a l’abast de qui ha apurat prèviament uns quants whiskies.

Aquest Pla crepuscular i torturat va a veure un home en una masia i, quan li diuen que no hi és perquè ha anat a donar menjar a les gallines, respon: “Magnífic!” El que probablement és el millor diarista de l’Europa contemporània dona la mateixa importància a les mateixes coses que el que probablement és el millor diarista de tots els temps, Michel de Montaigne, que sentencia: “Vull que la mort m’agafi plantant les meves cols i despreocupat d’ella, i encara més del meu jardí imperfecte.” És important que arribem al final amb la severitat de l’home bo. La vida és la petjada que esborren a la platja les ones de la melancolia, i el nostre objectiu és no trencar l’oració a cap persona honrada. Un instant intens pot ser més profund que la mar.

La recepta contra la desesperança és l’amor que mou el sol i la resta d’estrelles. Quan veiem que una persona dolenta anomena Déu, per molt ateus que siguem, sentim una blasfèmia. Percebem que en aquella persona no hi ha amor, que és el germà gran del caràcter.

Caràcter és destí, li agradava de dir a Cernuda. El Paradís espera els valents, els apassionats, els alegres, els esperançats, els que exhibeixen una capacitat de desobediència que comparteixen amb els gats, els que mai no estan sols perquè saben que no hi ha home que estigui sol de qui no s’apiadin les estrelles, els que deixen viure els vius i respecten misericordiosament que els morts enterrin els seus morts.