Per a tota la mort

El que queda de l’adolescència és la fiblada d’un t’estimo. El dolor de l’amor com la coça d’un ruc, el cor guardat acabat d’estrenar, la incertesa que mossega com un vers de Goethe, les nits com morts crisantems, la soledat d’un paper abandonat al mig del carrer. Després ve l’hivern com un vi centenari, l’estiu com partenons de blat, l’exploració de respostes per a preguntes que ningú ens ha fet, els cavalls que galopen dins teu a la recerca del prat, el món que se sosté amb el fràgil equilibri de l’esperança, la pèrdua de persones que ens importen, l’aprenentatge de l’art de la derrota, les coses estranyes que passen en minuts i necessites tota una vida per entendre-les, la resistència al desig d’oblidar, la contemplació de la música de les estrelles i dels cartells de neó: de neó rosa cuqui de Barbie: de fuck you rosat al patriarcat, l’olor de pa i de perfum barat, la mort d’aquell personatge d’aquella novel·la que es converteix en el gran drama de la teva vida, la importància de prendre decisions, la importància de no prendre decisions, el perill d’estar vius, els finals sense focs d’artifici i sense revelacions i sense epifanies, el món tremolós com un aquari, la música de Bach com una màquina de travessar segles que et xiuxiueja a l’orella la lletania segueix endavant, segueix endavant, segueix endavant, segueix endavant. “Bé, Marianne”, li diu Leonard Cohen a l’amant de fa 50 anys que agonitza; “ha arribat el moment en què som tan vells que els nostres cossos cauen a trossos; crec que et seguiré aviat. Has de saber que estic tan a prop de tu que, si allargues la mà, crec que podràs agafar la meva. Et veuré al final del camí”. Es van veure tres mesos després al final del camí. “Si nuestro amor fue siempre como una despedida”, escriu Luis Rosales, “cuando todo termine quedará lo más nuestro. Ya he empezado a morir para aprender a verte con los ojos cerrados. Así será mejor, para toda la vida no basta un solo amor, tal vez el nuestro sea para toda la muerte”. El que queda de l’adolescència és una vespa. La fiblada inoblidable del primer t’estimo. La barca de Caront emergeix de la boira. Apareix la silueta de la riba. El sol, en un rogle, il·lumina amb llum blava el lloc en què em va deixar l’estimada.