Fervor

“Qué poco me va quedando de lo poco que tenía. Todo se me va acabando menos la melancolía”. Cada estiu, quan arribo a Barruera, m’acompanyen paraules de José Bergamín. Som petits. Veiem la foscor dels túnels allà on els adults només veuen túnels. Volem que el rierol sigui torrent, i el torrent, estany, i l’estany, mar. Som reis destronats d’un regne que mai no hem tingut. Purs com la flama, bruts com l’asfalt. Imaginem mil possibilitats de vida que després oblidarem, però recordarem la sensació d’haver imaginat mil possibilitats de vida. No hi ha més soroll que l’aigua del riu i l’únic temps és el cel. Som petits i no ho sabem perquè quan tens salut i credulitat no tens edat. Creixem com els arbres, sense pressa i sense pausa. El padrí posa sarsuela al casset a un volum adequat per sentir-la ell i tot Barruera, i agraeix que al món hi hagi sol i papallones i orxata i càntirs d’aigua clara, i acompanya l’àvia a Caldes a plomar vells rics a les cartes amb les seves trampes indetectables. Al padrí li diem padrí i a l’àvia li diem àvia perquè sí. Totes les coses són perquè sí a la infantesa. El pare celebra l’aire net, i el cristall transparent, i el soroll blanc de les cigales al camp, i demana al cel que la seva vida els sigui fidel. El padrí posa sarsuela al casset a un volum adequat per sentir-la ell i la Vall de Boí i la d’Aran i els dos Pallars i el telecadira més alt de Banhèras de Luishon, i ens diu als nets “jo ja hi soc, però valtros ja veniu”, i mentre hi anem aprenem que si els fills tenen fe poden fer cagar el tronc de Nadal el mes d’agost en un bosc de Taüll; i que entre el cel i la terra hi ha moltes més coses de les que la nostra filosofia pot imaginar; i que escriure és tremolar; i que escriure és pregar; i que escriure és passar per la vida amb una oïda d’afinador de piano; i que escriure és provar-li al lector que el desitges, i la prova és la bona escriptura; i que només l’escriptura que té vida i coratge i passió, un fervor, pot contagiar la vida i el coratge i la passió: el fervor. “Siempre tuve un pequeño presupuesto para el amor. En la melancolía se me fue lo demás.” Cada estiu, quan torno de Barruera, m’acompanyen paraules de Manuel Alcántara. Tot el que ha passat se n’ha anat, però és molt el que s’ha quedat.