L’enveja de Déu

Per ser un fanàtic només cal simplificar les coses. La història ens ensenya com falsificar-la. El poder no té el do de la veritat, però és molt sincer en les seves mentides. I són tants els que, per poder mirar-se el melic, abaixen el cap! L’honradesa mai no és el camí més curt entre dos punts. Hi ha una lluita constant entre racionalitat i irracionalitat, entre Atenes i Jerusalem, i la raó sempre acaba de la part dels grecs, però no ens resignem a ser la cendra de què està fet l’oblit. “Segur que m’oblidaràs”, et va dir l’estimada quan et va deixar, i tu l’oblides cada dia fins el dia de la teva mort. Déu ens contempla amb una mirada funeral perquè sap que som mortals. Entens el Creador quan valores la solitud aèria que l’obliga a ser irònic. La ironia és la capacitat de veure les coses des de les altures. Si els ocells parlessin, ho farien sempre irònicament. Condemnat a l’insuportable desemparament dels immortals, Déu ens té enveja perquè podem morir. D’on traiem la força per cantar? De creure en la imminència d’una revelació que mai no es produeix. Els monstres no moren mai, però els herois per combatre’ls tampoc. Només si demà és el dia del Judici Final deixarem de lluitar. Quan ho has intentat tot és molt fàcil suportar el destí. Ser feliç significa prendre consciència d’un mateix i no espantar-se. A poc a poc aprens que la vida és una conjunció de patiment (propi o aliè, propi i aliè) i de serenitat transcendida, i que esdevé plena quan la repasses i hi veus un home sencer. A l’arbre de davant de casa només s’hi posa un moment la merla. Refila dos trinats i se’n va com ha vingut. No mereixem més. Al món sembla que li faltin paraules i lletres però hi són, i la nostra obligació és buscar-les durant la construcció pacient, que dura una vida sencera, d’un estat de quietud i meravella. Fins i tot en la més pura indigència podem oferir a l’estimada el record d’una rosa roja que vam veure un capvespre abans que ella nasqués. Quantes vegades la vida se’ns escapa per no trobar els mots on guardar-la. El contrari del soroll no és el silenci; són les paraules que rescaten les coses de la seva irrellevància i així les salven, igual que la ceba espetega a la cuina i perfuma d’honestedat la casa.