No hi ha art sense pietat

Passem nosaltres, però no passa la vida. La merla canta avui igual que en temps dels romans. El silenci d’aquesta tarda, tan ple de sorolls, de lladrucs de gossos i de so blanc de cigales, és el silenci amb què camina lenta cap al crepuscle la tarda del teu padrí. En els eixams de nens d’aquest matí a la plaça hi veus els de la teva infància. Les coses importants les recordes quan han passat molts anys. Esperem que amb la caiguda de les fulles ens caiguin a nosaltres els prejudicis. Els calendaris s’esfullen com una carxofa. S’aprimen a la tardor, i veus les fulles fines, i sents el sabor de temps escàs. Els ritus són en el temps el que la casa és en l’espai. Ens permeten creure que no ens evaporem com si fóssim un grapat de sorra, i així anem de tardor en tardor com quan de petits anàvem d’una sala a una altra a la casa dels pares, on totes les passes tenien sentit. Els ritus són en essència ordre, i quan l’ordre esdevé ritus es converteix en neurosi. L’obsessió de diferenciar-nos ens iguala i ens fa donar voltes incessants que no porten enlloc, com una dansa hipnòtica de milers d’estornells. El temps no té pressa. Només en tenim nosaltres. Seguim endavant d’esquena al passat amb els braços oberts com un estel sense fils, i no obstant això el passat ens espera al futur i dicta sentència i ens condemna. Ho embrutem tot parlant massa, i ens queixem de tot menys de les nostres mentides, i no sabem callar per destil·lar del silenci ple de sorolls –els lladrucs dels gossos, el so blanc de les cigales– la paraula humil i justa i necessària. Qualsevol resum és una exageració i qualsevol mirada, una antologia: així de capriciosa és la vida. Hem de riure’ns una mica de quasi tot i molt de quasi res. Vivim com una tragèdia el dia que comprovem que el sentit de l’humor tampoc no ens fa invulnerables. Tot el que no sigui guanyar l’eternitat és perdre el temps. Si no acceptem els nostres dimonis no mereixem la misericòrdia. Estimar és una obra d’art, i no hi ha art sense pietat. En un dia hi caben tots els dies; entre l’alba i la nit, tota la història de la humanitat. El temps es recull en la nit i en les fotografies. La música crea il·lusió de vida. Ser música o ser mort. Hi ha dies que només se’n recorda de tu una sonata.