Veurem la teva mort, Mort

A la mort l’hem de tractar com a aquella persona pesada que ens molesta tocant-nos l’esquena mentre estem ocupats en alguna cosa molt més interessant. Els morts són tímids. Les seves aparicions mai no són aparatoses. Una inflexió de veu. Un gest. Una manera de caminar. La melodia de 17 ans que entonàvem sota la pluja. Recordem-los. Tornem-los a passar pel cor. Aquesta és la millor manera de perdre el temps perquè no el perdem: el guanyem a través de la felicitat recuperada. Quin munt de veus portem a dins! Inclosa la del pare. A vegades crec sentir per un moment l’olor del seu tabac de pipa. És una sensació veloç –quatre segons?– però intensíssima i em sorprenc a mi mateix amb els ulls plens de llàgrimes. Són 19 anys de dol que no em deixen mai sol. Ens preocupa massa el que no existeix. Podem tenir un regal a les mans i no obrir-lo mai. Quan recollies la filla cada dia a l’escola era ella qui et recollia a tu. Els jardins es fan amb els anys. No es comença estimant; s’acaba estimant. Recorda i escolta. Els teus difunts et parlen. Afila la vida com si fos un llapis i escriu al dictat. Quan és llunyana, la mort és silenci; quan és propera suggereix una pregunta: els poemes que ens dicta la mar quan el desamor ens ofega; quan morim, la resposta. I no obstant això, quina emoció més gran, quan neix un ésser estimat! La lluita ha començat! Els cristians creuen que sabran tornar a néixer per entrar al regne dels cels. Els agnòstics en tenim prou estimant cada any una mica més que l’anterior i creient-nos capaços de lluitar perquè no passi ni un sol dia que no ofereixi almenys una felicitat. Com un llop a la nit, busquem els rastres de la fe i l’estremiment. La malaltia en els dies finals és com si et portessin el compte de cop. Reconciliats, el gel torna a l’aigua. Tot ha passat. És el que tenen de bo les tenebres. Que poden il·luminar-se. Quin plaer més gran, no trepitjar la neu quan encara no l’ha trepitjada ningú! Quin plaer més gran, quan l’han trepitjada, ser lleu i deixar-hi petjada com un ocell! Quan tot s’acaba, no tot s’acaba. L’ombra que queda de nosaltres ens porta als braços dels pares. L’alba és invencible. Presumeixes de ser immortal, però veurem la teva mort, Mort.