El do de la ignorància

Som el que no vam ser. Més que les coses que vam fer, la consciència ens retreu les que no vam fer. Tot el que no hem oblidat ens continua passant. Com no hauria d’entendre els que es deceben amb mi si jo he passat per la mateixa sensació tantes vegades! No hi ha cap silenci comparable al dels ulls de Déu tres segons després de perdonar-nos. A totes les divinitats els fa riure i alhora els fascina com relatem les nostres vides. Sense que ens n’adonem, una imaginació que ens és molt benèvola omple els forats que provoquen l’oblit i el penediment. És possible que els nostres records siguin completament inventats, però és impossible que siguin completament veritables. Així s’ha escrit la teologia, que és una fantàstica literatura fantàstica. El cobrament de l’impost sobre successions s’hauria de posposar deu anys. Passat aquest temps, s’hauria d’analitzar si els hereus han millorat o han empitjorat les virtuts dels pares. Si les han millorat, se’ls hauria de perdonar l’impost; si les han empitjorat, se’ls hauria de doblar. Així milloraríem el món seguint el consell de les Sagrades Escriptures, que beneeixen la pau de consciència, el respecte i les riqueses. Les riqueses morals, que no tenen res a veure amb l’avarícia. L’avar és el ric que és pobre. Hi ha més alegria en donar que en rebre. Un pobre que no creu en els miracles és un pobre equivocat. Ser estúpid és compatible amb fer diners. Hi ha tants rics que són rucs! Per això ens atreu l’austeritat. Mai no hem vist un animal que tingui llàstima d’ell mateix. Un ocell cau de l’arbre mort de fred sense haver tingut mai llàstima d’ell mateix. Hem de viure com la cadernera que no sap que viu però canta, perquè és posseïdora del do de la ignorància. Busquem estar alegres com només n’estan els nens i llavors ens elevem, mansos i verticals com el fum. En aquest moment entenem que la millor arma de la intel·ligència no és la ironia: és l’humor. No l’irònic, ni el sarcàstic, ni el sardònic, ni el càustic: només el bondadós. Amor i humor. Això és tot. L’artista veritablement gran no et conta la ferida; te la canta perquè la cantis amb ell. És l’únic consol possible davant el penediment. El cant i una voluntat. Que allà on no arribi l’amor, hi arribi la bondat.