Donar la cara

Algunes reflexions sobre un Bach que vaig veure dilluns al Palau de la Música:

No ens podem banyar dos vegades en un mateix riu no només perquè l’aigua no és la mateixa, sinó perquè tampoc ho som nosaltres. La música no és. La música succeeix. Quan es deixa de tocar, deixa d’existir. No es pot escapar al pas del temps. La partitura és a la música el que un mapa a un pasiatge. Només un mapa. La música és el paisatge. La llibertat en la interpretació te la dona a entendre el fet que les indicacions de la partitura siguin tan poètiques. En comptes d’expressar el temps i el volum en segons o decibels, et diu: allegro, adagio, dolce, expressivo. La grandesa de la paraula crescendo és l’ambigüitat que tan nerviosa posa a la intel·ligència artificial, que pensa que és un defecte però és una virtut. La clau de la llibertat, ni més ni menys. En la nostra dèria museística venerem la partitura, però els originals estan molt despullats. El músic valent ha de prendre moltes decisions, sovint excloents. El que no en pren té massa mandra, massa deshonestedat, zero coratge. Rigor històric? Sí, sens dubte, però tenint clar que la recepta és màxima informació per a la màxima llibertat, i la primera obligació del músic de categoria és fer ús de la llibertat, per a la qual cosa fa falta valor, perquè la llibertat fa por. Ser fidel a la partitura no és ser fidel a l’obra. S’ha de ser molt estúpid i molt pedant per condemnar el barroc a la irrellevància en nom de la puresa. La grandesa del llenguatge és que, precisament a causa de la seva meravellosa ambigüitat, permet incorporar una biografia, un passat, i per tant una veritat. El nostre repte és deshidratar la llengua i reinventar-la des de la intel·ligència. La insinceritat mata el llenguatge. No pots crear res si a la vida t’amagues. Els herois es fan des de dins, des de la lluita de l’ànima per reconèixer la veritat. Hem de vèncer la mentida interior des de la soledat i donar la cara amb la llengua que ens ha ensenyat la mare, que és la nostra única base segura per entendre el món. Si ens falta això, ens falta tot. Perquè quan arriba la llum de la tardor només la llengua que ens ha ensenyat la mare ens pot permetre apropar-nos al final creient encara en alguna cosa.