Un hotel de mil estrelles

Auriculars, bolígrafs, mòbils, llibretes, carpetes, amics de tota la vida. Cada vegada perdem coses més grans. És important que no perdem tot el món. Quan arriba la nit amb el seu rellotge d’estrelles, i s’apropa l’hivern amb arbres despullats com si fossin esquelets d’ànimes, i se sent la veu del violoncel com una gola profunda que lluita contra la mort, i ens paralitza la pàgina en blanc de la matinada, i ens deprimeix el creixement impassible de les arrugues, i cau una tempesta que ens dona una idea de com plou a la selva, i sentim en el fluir de l’aigua i en la remor de les fulles la cruel indiferència amb què la realitat s’allunya dels morts estimats, i analitzem el passat que mai no acaba de passar i veiem que hi ha dies en què no tenim res a cuidar, res a cantar, res a esperar, res a estimar: que no tenim res, llavors, just llavors, en aquest precís moment ens salven el cel que gira al voltant d’un avet que va néixer al costat del riu sense que ningú el plantés, i la cabellera que s’aboca sobre l’esquena com una gerra de mel, i les línies de marbre que durant segles dibuixen els plecs d’una túnica sobre un cos de neu, i la vetllada que ens posa els braços a l’esquena còmplice i serena, i la casa que comencem a construir per la teulada perquè tenim els núvols i l’aire i el fum blanc que ens explica que a dins hi ha un foc que ens atreu, i els fonaments que deixem per a quan morim, i el misteri de la realitat que consisteix a no tenir misteri, i els dies que mai no avorreixen perquè sempre són diferents, com la pluja i les albades, i el descobriment que ser o no ser no és la qüestió: que ho és saber qui som, i el llampec que travessa la sala i m’arriba la diminuta abraçada de les teves parpelles, i la melodia que t’acompassa quan camines cap a la llar, i els teus silencis com pauses de música, i el verd que reté la tardor i que tant recorda el del teu cor, i llavors, just llavors, en aquest precís moment se’ns omplen els ulls de llàgrimes no sabem per què, no sabem per qui. Hi ha, sempre, una felicitat de mínims. El sol fet d’existir és una aventura extraordinària en què trobes motius de sobres per viure-la donant les gràcies, com una simfonia jubilosa. L’univers és un hotel de mil estrelles per poc que miris el cel.