Fort com la mort és l’amor
Als lectors de Manrique cada vegada que truquen a la porta ens agafa un patatús. És digna de compassió, la mort. Ens la imaginem demanant que la rellevin del càrrec perquè se li fa insuportable arrencar un fill dels braços de la mare, i no sap com aconseguir que no faci tant de mal allò que fa tant de mal, i prefereix agafar-nos quan dormim per no veure els nostres ulls i perquè sap que a nosaltres ens fa pànic veure els seus. Pobra mort que sap que sempre serà el que ens faltarà mentre vivim. La nostra existència és una novel·la-riu que abans d’arribar a la mar té moltes bifurcacions. Entre les coses més segures, la més segura és dubtar. El més freqüent és arruïnar-se per haver gastat massa en la prosa de la vida. Haver-ho fet en la poesia ens dona una gran categoria. Busquem en l’art –busquem en la vida– una cascada d’ecos, una festa de ressonàncies interiors. El riu que somia ser mar ha de ser mar, si és el que somia. Viure és construir futurs records que provocaran futures melancolies i futures enyorances. Només per a l’eternitat tot és present. No podem malgastar la nostàlgia, que és un bé escàs. La fragilitat accentua la bellesa. L’ocell és lleu i la seva ombra, més lleu; i el que es recorda amb el seu cant, més lleu; i la melancolia d’aquell instant, més lleu. Viure en el misteri és una redundància. Només entenem el que ja sabem a mitges, i som escèptics perquè creiem que l’escepticisme és el principi de l’esperança. No hi ha res més trist que tenir pànic a morir i ser indiferent a la vida. El veritable govern de la humanitat és l’amor propi i el trobem a tot arreu, en palaus de vidre bisellat i en casalots de sostre gelat. La pau s’ha de conquerir. Pau. Lluita. Conquesta. Una aventura excitant! Els morts fan la terra que estimes. Hi ha una pluja solitària que només has vist una vegada i no ha deixat mai de calar-te l’ànima. Potser t’espera a la cantonada, i llavors li diràs: ja veus. Fort com tu és l’amor. I després hi ha la fe. Escriu José Mateos: “Debe de ser así / el Dios que nos acoja. // Debe de ser así: / como este niño / lisiado y medio tonto // que aprieta contra el pecho / un pato, y se le cae / la baba de alegría. // Debe de ser así.” Com es pot no tenir fe?
