El Bé i el Mar

Quan érem joves ens feia por semblar estúpids; de grans, ens en fa ser-ne. La millor autoironia no serveix per riure’s d’un mateix, que és una cosa que sap fer tothom; serveix per prendre’s seriosament. L’herència més valuosa del cristianisme és la mala consciència, que és el mateix que dir la literatura més poderosa, la que està feta amb frases que et llegeixen a tu millor del que tu les llegeixes a elles. Per això la Bíblia és un dels grans llibres de la història de la humanitat, i seria el millor si tingués l’única cosa que li falta, el sentit de l’humor, i és una llàstima perquè l’humor, juntament amb l’idioma, forma part de l’aristocràcia de la intel·ligència. La Bíblia es pot llegir com un diari perquè sempre porta les últimes notícies. Sent com soc ateu, estic tan content d’haver-la regalat aquests Reixos a la meva filla! T’ensenya que Déu és massa gran com perquè només sigui catòlic, i que la ideologia és la filosofia dels rucs, i que el primer desig d’un enginyer aeronàutic és que el seu fill sigui poeta, i que per fer un vers no n’hi ha prou amb un bolígraf, una llibreta, ganes d’escriure i una emoció de quarta categoria: t’hi has de jugar la vida i t’has de barallar amb les paraules, i estimar-les, i odiar-les, i salvar-les, i inventar-les, i tot això només per al primer vers: imagina’t per a tot el poema. Existeixen el Bé i el Mar perquè la bellesa és terrible. Llum i abisme. Ens sobra verí i anem curts d’antídot. Per bons que siguem, sempre serem els dolents en la història d’algú. La vida és una lenta expiació: això hem après dels més grans, que ho són perquè tenen el do de l’esperança contra tota esperança i la capacitat de posar-nos a zero el rellotge del cor. La culpa és pitjor que el dolor perquè no entén de calmants. A falta d’ibuprofèn, busquem espills resignats. La maldat pot crear un gran art, però Déu, el dia del Judici Final, ens avergonyirà en recitar-nos de memòria els versos que hauríem escrit si la nostra vida hagués estat bona. Poques vegades es veuen les coses tan clares com en la foscor. Al final, el que hem d’esperar de la vida és sortir-ne més profunds i millors. Més compassius. Expiar és tocar fons, i tots aspirem a merèixer aquella mena d’emoció serena que anomenem pietat.