La balança

La desesperança prové del temps que ha passat i ara ens fa mal. L’esperança, de la pilota que vam xutar de petits al pati de l’escola i encara no ha arribat a terra, de la felicitat com a distracció, de la conversió del dolor en un gos que ens acompanya fidel i domesticat, de l’agraïment d’haver estat convidats a la vida, del cos que és jove si ho és l’alegria, de la llum que ens fa renéixer cada dia, de les illes de certesa en l’oceà de la incertesa, de l’albada que comprova puntual que tot és al seu lloc, de la bellesa a la qual no li perdonem que no vulgui dominar el món, de la gent sense casa i sense feina però amb déus, de la creença que seguirem parlant davall la terra, del soroll de la porta mal tancada de la galeria de l’àvia, de l’olor de fusta i a pipa de la biblioteca dels pares, la seva llum que no s’apaga, dels llibres que llegeixes en diagonal com un alfil, dels llibres que llegeixes a salts com un cavall, dels llibres que llegeixes d’una tirada com una torre, dels llibres que llegeixes en totes direccions com una reina, dels llibres que llegeixes i t’angoixen i et consolen i dius: aquest és ell, aquest ets tu, aquest soc jo, aquests són ells que som nosaltres, del soroll de la porta mal tancada de la galeria de l’àvia i l’olor de fusta i a pipa de la biblioteca dels pares i la seva llum que ens continua passant i deu ser aquella cosa a la qual li diem ànima, dels llibres: mil finestres a un altre món, de la pluja: diamants sobre el temps, de les cançons que són totes d’amor perquè l’amor mou el Sol i totes les altres estrelles, de la lluna plena que a l’hivern té menys públic del que mereix però brilla de la mateixa manera, de l’abisme com un inici, de la seguretat que no morirem si hem estat estimats perquè l’amor és immortalitat, de la pietat que provoquen els genolls estremidorament impol·luts d’un nen terminal, de l’èxtasi encarnat (el començament de tot) que s’endevina quan es diu d’algú que té els ulls del pare, que té la mirada de la mare, de la mirada com un pou, del mirar serè a l’interior que és la felicitat, de la felicitat com a distracció, de la pilota que vam xutar de petits al pati de l’escola i encara no ha arribat a terra. No hi ha color, quan posem la desesperança i l’esperança a la balança.