No vull tenir raó

I quan tot era res vas aparèixer tu i ja res era res. Quan em trobo m’entenc millor: soc un retrat de la teva absència. Afrontem una batalla que sabem perduda. És heroic plantar cara tenint la certesa que serem derrotats pels segles dels segles, però això és el que fem. Per tenir alguna cosa per lluitar s’ha de tenir alguna cosa per cantar. Els humans som una conversa. Concebre fills, idees i simfonies és fer créixer el que és aliè a través del que és propi. Fer créixer una inspiració. No escrivim per escapar-nos de la realitat; escrivim perquè la realitat no se’ns escapi. Quan Juan Ramón passa amb cotxe pel davant del cementiri, el seu pare s’incorpora al nínxol. Y en el frío de la hora, una plenitud de amor silencioso lo para todo –solo se oye fluir el mundo inmenso–en el coche que se va y él no viene que se queda. Pasa el camino, viene la luz, cantan los pájaros, hablan, preguntan los niños. Mi padre vuelve a echarse en su nicho, con sus ojos azules, y se vuelve a morir contento. Aire fresc de cel recent plogut. No hi ha cap vida que sigui completa sense un gran amor no correspost. És important que a la por, en comptes d’aniquilar-la, la deixem viure amb nosaltres, perquè només llavors ens respectarà. Escrivim cartes d’amor que són ridícules però no tant com les persones que no n’escriuen, i ens agrada Silly Love Songs, i busquem il·luminar la vida amb la llum del classicisme, i ens enorgullim de les mentides piadoses, que són aquelles en què la veritat li diu a la misericòrdia: vostè primer. Ens culpem de no haver estimat prou, i aquesta és la nostra màxima declaració d’amor. Tot és principi i final. El silenci de la nit és tan pur que et despertes per escoltar-lo. El silenci de l’albada just abans que comencin a cantar els ocells. Quan solo se oye fluir el mundo inmenso. Acabem sent només una mirada, igual que els recent nascuts, i compartim amb la resta d’éssers vius el que som: obres mestres que s’emporta el tren. La raó final no és una raó sinó un amor, la malaltia de l’ànima, l’única llum que il·lumina el món. Ja res era res quan vas aparèixer tu, primera persona del verb estimar. Apropa’t. Més. Que entre els dos no hi càpigui la mort. Si estimar-te és un error, no vull tenir raó.