Li passarà el mateix a ma filla?

Admirem les persones que són cordials amb els inferiors i fredes amb els superiors, i això vol dir que admirem poques persones. Admirem les que no interrompen mai qui els parla i esperen una estona abans de contestar per si el seu interlocutor vol afegir alguna cosa, i això vol dir que admirem poquíssima gent. El Diàleg és el fruit de la boda entre la Intel·ligència i la Cordialitat. La memòria és una manera d’inventar, i l’heroi mai no oblida el nen que va ser. Cantem a la infantesa, que és el lloc on llegim amb l’ànima als ulls. Les coses importants es comencen a recordar quan han passat un munt d’anys. Penses: “Tinc enveja de mi quan m’estimaves”, i aquesta és la millor enveja que pots tenir. La mort es desespera quan veu que, tenint poder per treure el sentit a totes les coses, no el pot treure a l’amor. Als versos dels altres els preguntaré per tu. Ets feliç si pots mirar el fons del teu cor i no t’espantes. Camines pel món amb les crosses de la diversió i l’amistat i suportes el dolor perquè saps que és una mesura del temps exactament igual a com l’alegria ho és de l’eternitat. Si pensem en tots els regals que ens han fet ens emocionarem aclaparats. L’alegria ens permet veure el món com hauria de ser. La beneïda alegria que quan ens volem posar massa seriosos ens ho impedeix. Hem d’envellir tenint idees que l’adolescent que vam ser no hauria entès. La gent que té pressa per parlar quasi mai té res a dir. Hem d’escriure amb llapis, que és com parlar en veu baixa. Si perdem la calma, la passió degenera en capritx. El que s’ha destil·lat lentament no t’ho pots veure d’un cop. Bevedor, lector, caminant: a poc a poc, a poc a poc, a poc a poc. Camina per escriptures en què mai no entrepussis, busca textos que siguin esquelètics –llengua feta medul·la– perquè els alimenta el pas dels anys, viu les coses essencials dos vegades no perquè no s’entenguin a la primera, sinó per entendre-les un altre cop. A poc a poc, a poc a poc, a poc a poc. I la mort? Si no arriba massa d’hora o massa tard, benvinguda mar. Contemplo a l’espill com el temps implacable dibuixa a la meva pell el rostre dels pares. Un rostre amb solcs com profundes petjades d’antics naufragis. Li passarà el mateix a ma filla?