Ni morts

L’altre dia vaig trucar a una persona estimada i em va dir: “Perdona, estic parlant per l’altre telèfon”; i jo: “Ah, ok”; i ella: “No, no, l’hi dic a l’altre”; i jo em vaig omplir d’orgull, i llavors vaig sentir: “Clic”. Jo era l’altre. Com Rimbaud? No; d’una manera més prosaica. Treballem per assegurar el futur fins que ens adonem que és millor dedicar els esforços a assegurar el passat. Perceps la teva edat quan t’adones de com de gran s’ha fet l’amic que no veies des de l’adolescència, però és un espill màgic que afalaga: aquell amic és més interessant ara que quan era adolescent. La vida no surt mai com l’hem previst, cosa que demostra que la imaginació de Déu és més refinada que la nostra. Però no sempre Déu es comporta com Déu mana. Només la vellesa de l’home digne no és sinistra, perquè només la dignitat no envelleix. Els nostres morts no moren fins que morim, i mentre vivim som dignes si desobeïm. Per això són fascinants els gats. Perquè mai no et fan cas. Les gallines tampoc, però perquè no t’entenen; els gats t’entenen i no te’n fan perquè no els dona la gana. Als escriptors els agraden els gats perquè són criatures neuròtiques i rebels, i als gats els agraden els escriptors per les mateixes raons. La decadència comença quan al servilisme se li diu lleialtat; a la conspiració, intel·ligència; a la reflexió, covardia. El diccionari com a cavall de Troia de la ideologia. La salut de la societat es diagnostica auscultant les paraules. Mentre siguem capaços d’admirar el contingut de cada dia –la pluja, la música, la filla, la gata– podem dir que no ha arribat el moment de deixar el món. La mar és com l’amor: emociona i espanta. No estimem l’amor: contemplar passivament què fa amb nosaltres. Estimem l’amistat, que és la muntanya. Som un ham que vol capturar el record d’un record mort, un instrument inútil que vol tornar a sonar, i veiem que a les mans les venes són més visibles com ho són les dels pares amb el pas dels anys, i sentim un vaixell que salpa dins nostre camí de l’horitzó sense vent i ocells a la vista, però llavors ens ve a buscar el carrer de la infantesa en què el paradís transparenta sota el cel de març i diem: Quan vam néixer vam escapar del no-res. No hi hem de tornar ni morts.