La meva casa

L’altre dia una persona que estimo deia mentre passejava pel passadís de casa: “Camino com una dona de 80 anys”, i era una afirmació molt precisa tenint en compte que ha vist 86 vegades el miracle de la llum de març. Els ritus són en el temps el que la casa en l’espai. Ens permeten creure que la vida no s’escapa com un grapat de sorra que es desfà entre els dits. I així anem de primavera en primavera, com quan de petits anàvem d’una sala a una altra a la casa dels pares, on totes les passes tenien sentit. Que bonic és l’idioma. Hi ha una punta de sol a la branca més alta i just allà nia la cadernera, en castellà jilguero, derivat de sirguero, que ve de sirgo, que vol dir drap de seda perquè els seus colors recorden els dels draps antics d’aquest teixit. Sola, en aquesta branca, envermelleix una dolça poma, a dalt, a dalt de tot, inadvertida per als recol·lectors. No, inadvertida no: és que no han pogut atrapar-la. No hi ha cap animal que tingui llàstima d’ell mateix. La cadernera cau de la branca morta de fred sense haver tingut mai llàstima d’ella mateixa. Abans ha aconseguit que l’arbre canti. No fer mal a ningú i cantar bé justifica tota una vida. L’important no és la primera trobada sinó la segona; no el desconegut sinó la correcció del conegut; no la paraula sinó esborrar la paraula. El que s’esborra és una forma de veritat. Les persones grans pensaven quan eren joves que les que eren grans s’angoixaven, però ara que se n’han fet elles senten una pau secreta. La lluna d’avui és la mateixa que van tocar amb les mans als 20 anys i els va fer seus. Tot va al cor i, transcorregudes unes dècades, es torna serenitat, però no hi ha profunditat sense abisme. Per això els nadons criden en néixer i els moribunds ofereixen la mà a una cosa que només ells poden atrapar. Al món sembla que li faltin paraules però hi són, i la nostra obligació és buscar-les durant la construcció pacient, que dura una vida sencera, d’un estat de quietud i meravella. Quantes vegades la vida se’ns escapa per no trobar els mots on guardar-la. El contrari del soroll no és el silenci; són les paraules que rescaten les coses de la seva irrellevància i així les salven, igual que la ceba murmura a la cuina i perfuma d’honestedat la casa.