Cinc-centes nits

També a nosaltres l’amor ens dura lo que duran dos peces de hielo en un whisky on the rocks i el desamor, 19 dies i 500 nits. Després venen anys de tedi en què t’alegres miserablement dels errors de l’altre. Després, un odi que no és culpa de ningú. Després, res. La meta dels creadors és l’oblit, i els que són menors hi arriben abans. El mateix passa amb la vida, i el mateix amb l’amor. La vida és una ferida en la inexistència. Un parèntesi en un silenci còsmic que s’interromp amb els batecs del cor de la mare. Un ham tira de nosaltres des de l’exacte lloc on tenim el cor. Si només és cor té com a destí la mort, i si és un lloc on s’allotgen sentiments desbordats –cors trencats– té com a destí la vida. Qui ha estimat recorda el sexe enamorant-se i l’amor eternitzant-se i l’eternitat encarnant-se. Quan érem joves un poema d’amor era una redundància; un himne, una obvietat; una elegia, pura retòrica. Avui una elegia és el pa de cada dia, l’himne és una heroïcitat i el poema d’amor és una declaració de principis amb què proclamem la nostra negativa a renunciar a l’estremiment. Estimem el creador que no ens conta la ferida; ens la canta perquè la cantem amb ell. És l’únic consol possible davant el penediment. El cant i una certesa. Allà on no arriba l’amor, hi arriba la bondat. I tenim just al costat el múltiple creditor que és l’univers. El cel com un trencaclosques de núvols. El gat que se sent torre quan l’escala. L’aroma nocturn del gessamí que fa inútils els filats. La primera paraula d’una filla. El vol de l’ocell que de punta a punta del riu dibuixa un pont. L’ocell caigut que, avergonyit, amaga l’ala trencada. El piu piu de les estrelles. La pluja idèntica sobre la persona que som i la persona que érem, tan diferents. La ciència necessària –la innocència– per entendre la vida. La lluna innocent que sempre brilla. Tu creuant el carrer, i amb tu el món. L’alegria, després de la mort, del xiclet de menta a la teva saliva. A aquest univers encomanem l’ànima i li demanem que ens protegeixi dels fantasmes de la decepció i la neurastènia mentre tenim l’esperança que la vida sigui misericordiosa i ens reservi les dos paraules que en opinió de Woody Allen són les més belles del món: “És benigne”.