Mai no saps quan és veritat

Mai no saps quan és veritat, si quan t’estimen més o quan t’estimen menys. El que sí que saps és que un cor alegre és la saviesa més gran. Pocs moments hi ha tan feliços com aquelles tardes en què t’asseus en una terrassa i et dediques a mirar la gent que passa i la nit que arriba i t’adones que sona la música del món. La felicitat no es fabrica en sèrie, és un vestit fet a mida. No és ostentosa, i per això no fa enveja. El que en fa són coses que quan ets feliç et deixen indiferent. El luxe és el refugi de persones sense substància. Darrerament dormo de vegades a casa, i quan dic casa vull dir la casa on literalment vaig néixer a les 5 de la tarda del 6 de maig de 1964 en el precís moment que hi havia eufòria al carrer –al carrer Bisbal– perquè acabava d’arribar el bisbe a Guissona. Dormo al quarto del mig, una habitació minúscula on fa 50 anys vaig descobrir el poder de la música escoltant amb una ràdio destartalada una obra que m’ha acompanyat tota la vida. Des de llavors he llençat cada matí una fletxa al cel que ha caigut cada nit exhausta a terra. Divuit mil dos-centes cinquanta fletxes concretament: tantes com dies he viscut en mig segle. Som funambulistes. A cada pas podem caure i xiulen bales al nostre voltant. Arribar a la nit sense danys és una gesta. El que vist des de fora sembla rutina és una titànica successió de proeses. L’ordre és l’aventura més gran. La garantia de l’avorriment, que és la condició necessària per a la creació. L’agitació no crea; repeteix el que ja existeix. L’avorriment és l’estat ideal en què el savi supera el seu gran repte: conquerir l’alegria. Per una esquerda d’un cel carregat de núvols igual que muntanyes s’hi cola de vegades la pena del món, però llavors una tempesta esplèndida converteix en enlluernadora la realitat, com una joia impossible i bàrbara. Viure és buscar illes de certesa en una mar d’incerteses. Escriu José Mateos: “Debe de ser así / el Dios que nos acoja. // Debe de ser así: / como este niño / lisiado y medio tonto // que aprieta contra el pecho / un pato, y se le cae / la baba de alegría. // Debe de ser así”. Mai no sabem quan és veritat, si quan ens estimen més o quan ens estimen menys, però sí que sabem que és impossible no tenir fe.