No mor qui no sap que mor

“Y pensé, de pronto, en Platero, que, aunque iba debajo de mí, se me había, como si fuera mi cuerpo, olvidado”, escriu Juan Ramón. Existeix una felicitat insòlita que una mare anciana i un fill ja gran senten quan estan junts. Abans de néixer vam néixer en els ulls dels pares que miraven les coses que veuríem nosaltres algun cop: els rius, les muntanyes, la compassió, l’estremiment, la fe en el temps i les abraçades. Una feliç coincidència ens va portar a aquest món: les seves mirades creuant-se en un ball, les seves paraules descrivint un camí que recorreríem amb un peu a l’origen i un altre al final. Tot el que no sigui guanyar l’eternitat és una pèrdua de temps. El que hem viscut perdura. Es guarda en algun lloc. Quan sembla que s’apaga en l’oblit reapareix en una olor, en una veu, en una sonata. En l’aigua: el líquid on vam viure nou mesos. Hem de tocar amb mans tremoloses el que les altres generacions han construït. El perill és perdre la transmissió del foc i venerar les brases. La veritable creació mai no trenca els vincles amb el passat. Que ho preguntin a la monarquia absoluta. Els revolucionaris francesos van aprendre les ànsies republicanes de la lectura dels clàssics i les van aplicar d’una manera mimètica. Els pares són síntesis que generen, en nosaltres, noves tesis i antítesis. El que més ens costa als fills és abandonar el paper de víctimes. I la segona cosa que més ens costa és ser conscients que els pares van ser fills. Els monstres mai no moren, però els herois que els combaten tampoc. Siguem agraïts amb ells. Siguem agraïts amb les persones que ens van regalar l’univers. El que més ens meravella és que als seus vuitanta i molts anys mai no perden l’amor a la vida, com si tot el que ha passat no hagués passat. No mor qui no sap que mor. Fins i tot en els moments de major solitud, fins i tot aquells dies que passegem pels carrers com si ens haguéssim tornat orfes inesperadament, fins i tot aquelles vegades en què una closca de desesperació glaçada ens cobreix per dins, fins i tot llavors ens acompanyen unes persones entregades des del dia que vam néixer a la gran aventura de viure al nostre costat i nosaltres pensem, de sobte, que se’ns havia, com si fos el nostre cos, oblidat.