Els morts que et parlen

Amb els anys desapareix el silenci. Sents més fort els mobles que cruixen, els gossos que lladren, els morts que et parlen. Arriba l’estiu, que és la cita que tens amb tu mateix per escriure perquè abans no has tingut temps ni silenci ni pau, i tu vols escriure per convertir l’angoixa interior en exterior i transformar-la en eufòria perquè no només t’alliberes de l’angoixa, sinó que apareix una cosa nova que has creat tu a la qual et lligues amb desesperat fervor, i tant se te’n dona que aquesta transformació de la melancolia en alegria, aquesta infelicitat que actua com un efecte fuet que contagia l’impuls de viure, aquesta paradoxa que és una de les grans meravelles de l’art, sigui tan caduca com l’etapa breu i estranya que anomenem joventut, tan efímera com l’ebrietat que anomenem enamorament. Després de l’estiu vindrà la tardor, també la meteorològica, amb una llum plena de caràcter –una llum sense dubtes– i un sol que prohibeix escriure poesia que no s’entengui i unes fulles que són totes d’or arrancat al riu de la vida. En aquest precís moment s’haurà acabat el temps de somiar i començarà el temps de creure. A tots ens angoixa una mateixa certesa però tenim el consol de les velles lliçons clàssiques, és a dir, actuals, és a dir, eternes, que sempre ens impressionen quan proclamen el socràtic saber que no saps res, sobretot quan qui el proclama és un savi, que és aquella persona que ha aconseguit eliminar la distància entre voler, poder i estimar. No és suficient que els mites siguin bons; cal que parlin de nosaltres. En somnis veiem vius a morts que estimem. Adorem els mites perquè són una bella manera de contar veritats ocultes. Per això ens agraden tant els morts immortals. Aprendre a escriure és aprendre a callar, a no dir el que podríem dir, i llavors recuperem el silenci, que munta el dia –munta la vida– igual que si fos nata, i sentim un orgull que prové de la fe en la idea que Déu va tenir quan ens va fer, i respirem un aire rar i pregon, com embogit, d’infància, molt semblant a la felicitat. Quan eres petit li deies al pare: “L’any 2000 queda lluny, però ja tindré 36 anys.” I ell et deia: “Lluny? Ja m’ho diràs, si queda lluny.” És commovedor recordar-ho avui, 10 de juny del 2024.