La saviesa més gran

Per què mai no guanyen els traïdors? Perquè quan guanyen, ningú els diu traïdors. Si volem lleialtat hem de fixar-nos en aquells que quan els demanes que et defineixin l’amistat te la comparen amb l’alpinisme i proclamen: quines vistes més sensacionals! Convertir l’alegria en el baix continu de la vida: aquest és el secret. La música és el món que s’obre, i quan s’acaba ressona l’esperança. Escolta-les amb la indiferència de bolero d’una gata. Escolta la música i escolta l’esperança i escolta la mar que arriba sencera a cada onada. Tot està dit. Ens provoca mala consciència comprovar que d’altres van dir el mateix i ho van dir millor fa dos mil anys, però la ignorància ens permet seguir escrivint. Potser el perfum de les coses que no sabem, la nostra fascinada desconeixença, flota en el que diem com si fos una esquerda que travessa les valls anunciant terratrèmols, i llavors vivim en pau amb totes les vides que no hem viscut. No tenim cap dubte que tenim molts dubtes i una única certesa, la que tenen els nens acabats de néixer que se saben condemnats al sacrifici. Sempre que estem absolutament convençuts d’una cosa estem equivocats, i mai no ens creiem del tot el que creiem. Ens agrada que sàpiguen el que pensem però som pudorosos amb el que sentim. Estem sols, no abandonats. Sabem que el propòsit de l’home només el coneix Déu. Només ell sap per què va crear les estrelles, que avui t’inspiren i demà et fan sentir insignificant. El destí no tindria la reputació que té si es limités a fer el que sembla que va a fer, i això ens lliura del tedi, que és el fang de les emocions. El món es transforma per l’efecte màgic d’allò que més envegen els alquimistes: l’aroma a cafè acabat de moldre. Sempre tenim motius per celebrar. Quan Sòcrates parlava a l’àgora algú entre el públic prenia notes. Som així d’afortunats. La saviesa més gran és l’alegria constant. L’acceptació plena del destí és incompatible amb el neguit. No ens podem passar de frenada. N’hi ha que no saben que han arribat a la meta i segueixen corrent. Nosaltres no. Nosaltres parem, i des de la nostra fascinada ignorància compartim vistes sensacionals amb amics que sempre són lleials als seus amics, també quan són perdedors.