La primera serà la mare

De petits pensàvem que davall de l’arc de Sant Martí hi havia un tresor; potser després de la mort veurem que les nostres llàgrimes –diminuts focs a les galtes– eren monedes d’or. En els eixams de nens d’aquest matí a la plaça hi veus els de la teva infància. El silenci d’aquesta tarda, tan ple de sorolls, de lladrucs de gossos i de so blanc de cigales, és el silenci amb què camina lenta cap al crepuscle la tarda del teu padrí. Les coses importants les recordes quan han passat molts anys. També la memòria inventa. Sempre ens banyem en el mateix riu i cantem a la infantesa, que és el lloc on llegim amb l’ànima als ulls. Veus cada dia que els dies passen cap a una eternitat desconeguda. “Aquest és el moment”, penses sovint, però quasi sempre passes de llarg. Et dius: “He après la lliçó: no passar de llarg quan arribi el moment”, però quan arriba tornes a passar de llarg. Està bé capficar-te en un problema, però assegura’t primer que és un problema. A mesura que complim anys incomplim somnis, i podem acabar amb un pòsit de ressentiment. Si ens passa això és per no haver convertit un problema en una aventura. Som prínceps de l’univers estrellat i en nosaltres hi ha alguna cosa que titil·la. El sol de la infantesa és el mateix que daura la vellesa, i la merla canta avui igual que en temps dels romans, i porta milers d’anys apagada l’estrella que encara ens banya amb la seva esplendor. Tenim dos evidències: una, que entrarem al regne dels cels; una altra, que hi entrarem ferits. Diu un poema de Vladimír Holan: “Que després d’aquesta vida ens despertarem / amb l’estrèpit terrible de trompetes i timbals? / Perdona, Déu, però em consolo / pensant que la nostra resurrecció, la de tots els difunts, / l’anunciarà el simple cant d’un gall.. Ens quedarem encara estesos una estona.. / La primera a llevar-se / serà la mare. La sentirem / encendre silenciosament el foc, / posar silenciosament l’aigua al fogó, / agafar silenciosament de l’armari el molinet de cafè. / Serem de nou a casa.” Sempre havia pensat que el moment més commovedor és l’últim vers. Aquest “serem de nou a casa”. Ara m’adono que la gràcia són set paraules que apareixen abans. “La primera a llevar-se serà la mare.”