Balleu, balleu, o estem perduts

Busquem a la vida una visió estereoscòpica de pudor i veritat mentre partim el pa que han deixat els difunts. Ens persegueix la mort del pare –el pare interminable–, i abans la de l’amor. Encara que la culpa ens travessi, no renunciem a l’alegria. Un cent per cent de possibilitats d’equivocar-se acompanya qui té odi i rancor. Si Mauthausen i el gulag no van apagar la llum del món i no van impedir el vol de l’alosa, què esperen aconseguir els botxins? No ens agraden les coses que només són profundes. Ens agraden les intenses. El que és profund va cap a baix, i a baix hi ha el límit del terra; l’altura és més intensa, i més bella, i més fonda, perquè el límit és el cel. Preferim les estrelles a les arrels. Deixem de ser joves, però i què? L’amistat no envelleix, i els jardins els fan els anys. Oblida l’odi. Menysprea el rancor. Afila la vida com si fos un llapis i escriu al dictat les imatges que has pastat durant dècades com si fossin pa. Contempla una estona una olivera de mil anys. Firma un pacte amb la vida com si fossis una gata agraïda que dorm al sol. Admira la gent normal. És tan estranya! Canta i, després de cantar, canta. Una cançó val el que val, però mai tant com el fet de cantar-la. Als desesperats sempre ens queda l’esperança i ens agafem a les paraules de Pina Bausch. “Balleu, balleu, o estem perduts”. Paraules tristes i belles i amenaçadores. Com la fe. Com l’amor. Com la pèrdua de les petites grans coses que hem tingut. La valoració del que és minúscul és una trampa que ens serveix per arribar al que és gran. Escoltar el concert dels grills. Investigar què somien les formigues. La bellesa que no deixa ningú indiferent. La búsqueda de la cruïlla en què es troben l’eternitat i el present. La bellesa que converteix el dolor en vol i el vol es transforma en alegria igual que els amants que s’amaguen i desapareixen un dins de l’altre mentre només se sent una brisa als arbres, i la lluna brilla, i la nit és un estrany dia, i l’amor flueix en tot el que creix i respira. Som reminiscència i profecia. Si hi ha un substitut de l’amor és el record. A l’hivern arribarà la neu que regalarà al cirerer una primavera al mes de gener, i el present i els teus ulls són el refugi de l’eternitat.