L’home ha creat la mort
Sòfocles va dir que ningú pot sentir-se feliç fins a la mort. Amb tots els respectes per a Sòfocles, la frase em sembla que només té interès per a una funerària. Una altra de Lampedusa: “mentre hi ha mort hi ha esperança”, també seria un gran eslògan per a La Lleidatana. Hi ha un secret que ens uneix als vius i als difunts: una història que ve de molt lluny, una esperança compartida, un entusiasme que va més enllà de la mort. Treballem els jardins com espais preparats per cultivar l’ànima. La florida és una embriaguesa. L’elogi a la terra del jardiner és un elogi al que vindrà. Espera. Sempre espera la floració de l’any que ve. Que les roses floreixen al costat de les tombes i anunciïn la resurrecció. El moribund lluita per respirar un aire nou, com si el nostre l’ofegués. Respira quan expira. Ofereix la mà a una cosa que només ell pot atrapar. Per això no la vol tenir sota la manta. Si li dones la teva, te la soltarà. Has de deixar-lo anar. Yeats diu que “ni temor ni esperança assisteixen / un animal moribund; / un home sent acostar-se el seu final / tement-ho i esperant-ho tot”. Per tant: “l’home ha creat la mort.” La malaltia en els dies finals és com si et portessin el compte de cop. Saps que la veritat no existeix, però això no és motiu per al cinisme. Has de renunciar a un excés d’esperit crític si destrueix l’entusiasme. L’odi impedeix l’amor, inclòs el propi, i callar té un punt de saviesa si ningú t’hi obliga. Els covards defugen la ferida amb autocompassió i els valents amb l’amor, que és el germà gran del caràcter. No et fa gran el que et succeeix; te’n fa el que fas. Atrapats per la malenconia, llunyana la llum, reconforta saber que hi va haver un temps feliç i irrepetible. Tens, només, allò que anomenes, i només allò que anomenes consola. Els somnis són molles de l’ahir. Els ulls ploren perquè hi veuen, però sempre hi ha esperança. Perquè es faci la llum, cal que sigui de nit. Sense silencis no hi ha música, i sense llacunes els rius són torrenteres. Les nits en què la por habita també tenen les seves llunes i les seves estrelles. L’objectiu és mantenir en forma una ànima insaciable i exigent que atregui la serenitat. El final de la vida consisteix en dir-se adeu en un espill.