Com es pot no tenir fe?
La fe pot ser bella com un vers i està plena d’orígens com la llum del Mediterrani. Els empiristes són formigues que amunteguen fets sense treure’n cap idea. Els racionalistes són aranyes que creen teles admirables que s’emporta el vent. La fe és una abella. S’assembla a la filosofia, una dama delicada que es diu Sofia i que només s’entrega als grecs i als poetes. Llegeixo en el llibre d’un amic: “El gran abisme no és la mort: el gran abisme és l’insomni espiritual derivat de la culpa”, i contra això hi ha la fe, “un regal estrany i lluminós que no depèn de nosaltres”. L’espiritualitat és una causa sempre perduda i això motiva més les persones nobles, aquelles que abans se’n deia dames i cavallers, que la promesa de la victòria final. En el fons de les qüestions socials, polítiques i personals hi ha les espirituals perquè habiten un edifici inexpugnable que, encara que en destrueixin els fonaments, mai no s’esfondra perquè està pendent del cel. L’agnosticisme es cura amb els anys. Segur que Plató i Aristòtil es van convertir segles després de morts. Plató: “un nen és una bèstia aspra, astuta i la més insolent de totes, la qual, en mans del mestre, aprèn que dona més força saber-se estimat que saber-se fort”. El governant ha de saber que amb l’escola no s’hi juga i el mestre ha de tenir clar que un nen no és una botella que s’ha d’omplir, sinó un foc que s’ha d’encendre. Ser humà és un deure. El veritable govern de la humanitat és l’amor propi i el trobem a tot arreu, en palaus de vidre bisellat i en casalots de sostre gelat. Busquem en la vida una cascada d’ecos, una festa de ressonàncies interiors. Viure en el misteri és una redundància. Cada matí se senten els mateixos cants dels mateixos ocells amagats, i els enamorats xiuxiuegen a les terrasses secrets que tots sabem. Entendre no és comprendre. Comprendre és acceptar l’abisme amb un altre perquè la raó final no és una raó: és un amor. Només es perd el que no s’estima. El futur va ser un lloc bonic en algun moment, i fins i tot després de la mort estareu junts tu i l’estimada en la teva memòria sola, que et tocarà com la proximitat de la mar. Quan es fon la neu, els carrers dels pobles s’inunden de nens. Com es pot no tenir fe?
