22.142

He viscut 22.142 dies. I mig, espero, si llegeixes això el migdia del dilluns 3 de febrer de 2025 mentre menges una cristina de Sant Blai, i si no la menges també. Cap d’aquests 22.142 dies –i mig?– han estat iguals. Tots diferents, com la pluja i les albades. És impossible que tinguis dos dies iguals si t’emociona la soledat de l’estació quan se’n van els trens i et commou el silenci estrident d’un dinar de geriàtric. Com si fossis a la coberta d’un vaixell, t’agafes a la barana, respires fons, poses la cara al vent, reps glopades de sal i tens la sensació –tan estúpida i tan allunyada de la realitat, però t’és igual– que mai no et passarà res en contra de la teva voluntat. Som una contradicció igual que una casa, més gran per dins que per fora. El cor adora amb condescendència l’univers perquè es creu més immens. Tota la creació està continguda en un rosegó de pa. La terra on s’ha sembrat la llavor, el foc de sol perquè creixi el blat i el foc de flama per coure’l, l’aigua barrejada amb farina per fer l’aliment. No podem besar i parlar al mateix temps, però també això ens és igual. Ho fem per separat. El nostre més gran desig és arribar a veure les coses que sabem que tenim però no veiem. Qui veu l’invisible és capaç de l’impossible, i qui té el present, té l’eternitat. Tenim fe perquè tenim esperança. No és el nostre enteniment el que creu, ni la nostra voluntat, ni les dos coses a la vegada: som nosaltres. Creiem en el paradís i en l’infern, que són el sostre i el terra de la llibertat que som. Només qui és amo d’ell mateix és lliure, i ningú no és amo d’ell mateix si no és capaç de mirar sense espantar-se el fons del seu cor. El fons del cor que adora amb condescendència l’univers perquè es creu més gran. El fons del cor que ens protegeix de les turbulències del caràcter, i dels meandres del gust, i dels accidents de tots els dies de la nostra vida que mai no avorreixen i sempre són diferents, com la pluja i les albades. El fons del cor que ens regala el misteri de la veritat. Només els bojos i els que estan rematadament equivocats es pensen que ho veuen tot amb meridiana claredat. Nosaltres estem equivocats, però no rematadament, i així passem els dies. 22.140, 22.141, 22.142. Tots diferents.