L’art de la fuga

La vida és una fuga que comença a l’úter matern, la nostra primera llar. Perdem durant el trajecte una part de nosaltres que busquem permanentment, un origen fosc i alhora lluminós. Hi ha una foguera que procedeix d’un incendi culpable que a la vegada encén una llum en nosaltres. Res no desmenteix el no res. Potser la felicitat és l’eternitat d’unes poques nits. O les coses que imaginem. L’Olimp és un estat mental. El millor de les nostres vides no ha passat mai. Només podem comprendre l’existència mirant enrere, però l’hem de viure mirant endavant. L’essencial és el que és quotidià i el que és etern, valgui la redundància. La cosa més extraordinària del món és una persona amb sentit comú. Quan remenem les cartes de la creació no podem fer trampes al nus a la gola ni a l’honestedat. La tècnica i la capacitat de meravellar-se han de posar-se d’acord, sense trair-se mai. El món té l’obligació de ser un refugi per a tots els éssers vius. La mateixa obligació que la música, la mateixa que l’art, la mateixa que la poesia, la mateixa que l’amistat, la mateixa que l’absència, que és el desig, la mateixa que l’amor. L’amor que és l’ànima del món. L’amor que encara que no el veguis sents que batega arreu. La remor renaixentista de les fonts. Hem de merèixer la immortalitat de qui sap que els somnis valen més que el món. Amb esperança, els problemes no desapareixen; es converteixen en insignificants. La serenitat no és presumpció de ciència; és plenitud de confiança. En el desert dels dies cuidem el nostre jardí. Descobrir que hem heretat el temperament dels avantpassats ens dona un lloc en el temps, però també ens empresona. Fugint no se sap de què, de tants records, de tanta vida esvaïda, arribem a la felicitat d’aquells moments que pensem que el dia del Judici Final serà com qualsevol altre perquè ja vivim al paradís. La vida pot ser la veritat de totes les il·lusions. Sempre hi ha un diumenge plàcid i assolellat que ens fa experimentar la serenitat i l’eternitat, el somni que el temps s’ha deturat, i aprofitem aquesta bretxa per escapar del dolor i entrar en un jardí que de sobres sabem que no existeix. En un jardí o potser en uns ulls.