Pobres nens pobres

tots aspirem a complir el desig que teníem de petits quan observàvem la fluïdesa del riu i pensàvem que seria bonic deixar una imatge de nosaltres en el món que passa. Amb els anys entenem la importància dels inicis. Sense principis es comença malament. Cada matí sortim a passejar per una ciutat que sembla la capital de la melancolia. Creiem que vivim per la bellesa però no veiem l’aurora. El que ens meravella d’una cosa bella que veiem per primera vegada és la seua fascinant semblança amb allò que no havíem imaginat mai. En els jardins que ja no existeixen hi floreixen orquídies. Un instant dels meus ulls als teus ulls i surt el sol. No tardem a descobrir l’amor per una tristesa que talla la respiració. Vivim només per tres o quatre coses –la música, l’amor, l’amistat– tan infinites que no n’entenem res, però ens donen tanta felicitat! Hi ha l’emoció del pensament i el pensament de l’emoció. Això és tot. Totes les cases estan situades al centre del món. Són el final del viatge. El seu valor principal és que et despullen. És molt difícil fer-te passar pel que no ets a la teva pròpia casa. Està bé que els capellans ens recordin que morirem, però encara n’està més que els poetes ens expliquin que estem vius. Pensem: si perdem la fe, però no l’esperança ni la caritat, no perdem res. Pobres nens pobres. Aspirem a arribar a vells sense trencar les oracions de les persones bones. Un pobre que no creu en miracles és un pobre equivocat. De les coses importants, que són aquelles que no tenen res a veure amb la maldat, no n’hi ha proves. Només testimonis. Arriba un moment que la primavera passa un instant i no et veu, i llavors sou una parella que ja no us dieu res, el temps i tu. No perdonem els amics que morin. No ens fa cap gràcia que desapareguin com per art de màgia. Si votessin els difunts, als vells se’ls respectaria i se’ls tractaria de vostè, però els difunts no voten. La gent espera que els vells morin. Els miren amb ulls que es pregunten quan, però els vells saben quin dia els espera a casa la mort. En quin lloc, a quina hora, quin dia m’esperarà a mi? En el lloc i en l’hora i el dia que siguin, aspirem a acomiadar-nos ajuntant tres paraules: “Adéu, estimada orquídia.”