Atendre la nostra gent gran

Quan visitem alguna persona gran a casa seva o al domicili dels seus fills, i la veiem envoltada d’atencions i cures, ens en alegrem. Ens produeix una sensació satisfactòria veure l’afecte d’aquests fills cap als seus pares, expressant agraïment per tota una vida plena d’afanys i sacrificis per educar-los, preparar-los pel futur... També veure la gratitud de la persona gran, ens veure’s segura amb la seva companyia.

Quan anem a una residència de gent gran tenim una sensació contradictòria. Sentim, per una part, compassió per l’estat d’alguns grans que es troben sense possibilitat de parlar o deixar-se entendre i, per altra, satisfacció pel bon tracte dels empleats cap als residents, la neteja de les dependències... És cert que tota regla general té les seves excepcions, però generalment s’escolten més elogis que queixes en aquest servei tan complex d’atenció personal.

Cada família resol els seus assumptes interns de la millor manera. L’educació dels infants, la recerca d’una escola, la compra de l’habitatge o les noces dels fills són aspectes que requereixen sempre del diàleg i del discerniment de cara a trobar la resolució més favorable per a la pau familiar. També la problemàtica que es genera al voltant de la gent gran amb certes dependències, que obliga els membres de la família a replantejar la seva pròpia vida. Amb seguretat es busca sempre el més convenient per a la persona necessitada i el que més ajudi a la conciliació laboral i familiar. Sens dubte, la família desitja encertar en les decisions. I que ningú s’ha de convertir en jutge dels altres. Perquè si apliquem la mesura de l’amor en les relacions humanes, ningú estima tant els pares com els mateixos fills i néts. Segur que estudien amb detall totes les possibilitats. Existeixen moltes variables personals i les circumstàncies poden ser complexes: la situació econòmica, la professional, el fet de comptar amb diversos membres de la família amb possibilitat d’ajudar o comptar nomes amb un..., que cap opinió aliena pot jutjar la solució presa per la família.

Des d’un punt de vista cristià, em sembla important suggerir que no importa el lloc on resideixin els nostres ancians; importa que no se sentin abandonats i percebin, d’una manera clara i autèntica, el nostre afecte envers ells. De fet, poden experimentar la solitud tant en una residència com en el mateix domicili familiar. El que sí que necessiten, com tot ésser humà, és poder expressar l’amor cap als seus afins i, també, sentir-lo de part seva. Tenen necessitat, cada dia, de tendresa, proximitat, comprensió, afecte, acollida, escolta, acceptació de les seves limitacions..., amor, en definitiva, fins a la mort.

Tot el que s’ha dit va més enllà de mantenir un punt de vista neutre. És, per descomptat, una exigència de la fe en Jesucrist, que ens compromet en tots els àmbits de la nostra vida diària. En aquest cas, a donar alegria, felicitat i esperança a la nostra gent gran. Ells ens van donar la vida, ens van cuidar amb amor quan érem petits, amb les seves nits sense dormir..., ens van educar, ens van donar tot el que tenien... Ara els ho tornem.