La restauració del patrimoni

Escoltava les explicacions d’aquests amics i em sentia feliç de veure reconeguda la preocupació de parròquies i diòcesis en la recuperació de l’art que va acompanyar el culte de les comunitats cristianes durant segles. És difícil comprendre la nostra història sense contemplar les meravelles artístiques, amb motiu religiós, que exposen temples, monestirs i museus. A part de felicitat sentia també cert consol al comprovar el gran esforç que es fa en aquest sentit. Dic això perquè, com sabeu, sóc molt sensible al deteriorament dels nostres temples amb algun fet aïllat ocorregut recentment i a l’acusació que de vegades propaguen certs mitjans d’abandonament o despreocupació per part dels responsables del nostre patrimoni.

És igualment digne d’elogi la tasca que en les nostres diòcesis de Catalunya porten a terme les delegacions de patrimoni amb la promoció i difusió dels béns culturals. Recuperació d’obres artístiques, visites guiades, publicacions, cursos i estudis per a experts i interessats en general.

En aquest sentit molts coneixeu la gran feina que fa Catalonia sacra i els informes que anualment prepara per donar compte de la gran quantitat d’iniciatives que promou; publica també una revista (Taüll), dirigida al públic en general i molt ben documentada, en la qual s’observa el progressiu augment d’obres restaurades.

Naturalment, tant a Castella-Lleó com a Catalunya, es té en compte i s’agraeix la col·laboració de les administracions públiques en la recuperació i conservació del patrimoni religiós. S’ha de dir també que les comunitats cristianes participen de la preocupació i aporten recursos materials per al manteniment dels seus objectes i espais sagrats. Sempre l’han considerat propi i per gran quantitat de ciutadans el temple de la seva població és l’edifici més emblemàtic que existeix. Col·laboren amb els seus diners perquè el consideren seu, el mantenen perquè és l’herència dels seus avantpassats. Això els fa sentir i expressar orgull i agraïment.

No és la primera vegada que tracto aquest tema. És important avivar l’interès també en l’actualitat. Són moments en els quals es vol passar factura dels béns a la comunitat cristiana o se li retreu la seva falta de dedicació a la nostra secular cultura. Em sembla una mica injust i desmesurat. Però també és possible que algunes crítiques ens esperonin per millorar la nostra preocupació i entrega a conservar el patrimoni llegat. Crec que d’aquesta manera va començar als anys vuitanta la iniciativa de l’exposició de Las edades del hombre, davant una crítica despietada d’un programa de televisió que mostrava les carències i el desinterès de l’Església i dels catòlics, va aparèixer aquesta meravella d’exposició que ha estat l’admiració de diverses generacions. Amb la meva benedicció i afecte.