Família i pau

Benvolguts diocesans:

Les dues paraules que donen títol a aquest comentari són fonamentals per a tot ciutadà i, per descomptat, tenen un significat especial per a tot cristià. La família i la pau són un referent per a la comunitat eclesial i tenen les seves arrels en els escrits bíblics. L’Església ens convida a valorar cada dia més la institució familiar, pare, mare i fills, units per l’amor i nascuts per la gràcia del sagrament del matrimoni. També ens convida a treballar per la pau en el nostre entorn vital i a demanar, no només com un desig, el Déu de la pau, l’estabilitat pacífica entre els pobles, les cultures i les famílies.

El treball i la implicació personal en la família romanen sempre, no es redueixen a moments concrets per gust o per conveniència d’algun membre seu. El desenvolupament harmònic de la institució es fa visible si tots contribuïm amb les nostres qualitats i virtuts a afavorir la felicitat de la resta. El mateix passa amb la pau al llarg de l’any; la nostra petició no descansa mai perquè sempre sorgeixen brots de violència, de destrucció i de mort que ens obliguen a una permanent reflexió sobre la capacitat de l’ésser humà en la construcció de la pau i en el rebuig de l’enfrontament i de la guerra entre germans. No obstant això l’Església ens assenyala un dia a l’any, el diumenge posterior al Nadal, perquè la família en general i la nostra, en particular, sigui motiu de comparació i seguiment amb la Sagrada Família de Natzaret. De la mateixa manera la pròpia Església marca en el nostre calendari un dia, el primer de l’any, perquè tota la comunitat es comprometi amb la pau i elevi pregàries a Déu per aconseguir-la.

Dues breus consideracions en aquest diumenge per a tots dos temes que cap cristià pot oblidar. En primer lloc sobre la família, assenyalant l’accent que ens proposa per aquest any: la solitud. Aquesta situació afecta moltes persones en aquest món contemporani paradoxalment tan connectat i de forts llaços comunicatius. Hi ha moltes persones que viuen amb disgust i amb resignació la soledat, no només física sinó existencial. No té edats ni ambients econòmics o culturals. Afecta qualsevol, i encara més a la vivència de la gent gran, tant a les seves llars com a les residències. L’Església respon davant d’aquest problema de la soledat amb la família que acull, escolta i acompanya, des del desinterès i la gratuïtat, tots els seus components. No és bo que l’home estigui sol, s’afirma en les primeres línies de la Bíblia com una crida a la lluita per la proximitat amb qui tenim al nostre costat. I, darrerament, en un document del papa Francesc es pot llegir “una de les majors pobreses de la cultura actual és la soledat” que interpel·la el cristià en el seu combat per evitar que ningú visqui sol i desemparat. Preguntem-nos com actuem nosaltres.

En segon lloc, què podem dir sobre La Jornada Mundial de la Pau. Va ser instituïda pel papa sant Pau VI fa més de cinquanta anys i constantment se’ns insta des dels més diversos àmbits eclesials a la nostra pregària i al nostre compromís per la pau. No obstant això, quan observem els interessos polítics i comercials del nostre món, a més a més de l’egoisme a les entranyes de l’ésser humà, tenim el gran perill i la temptació del desànim i el cansament en la petició. Pensem que és impossible aconseguir l’objectiu de la pau. I això no porta res de bo per a la humanitat ni per al nostre entorn social. Ni pessimisme ni desànims. Sí a la constància i al treball. El lema que aquest any ens proposa l’Església és “La bona política està al servei de la pau” i ens recorda posar l’accent en el compromís polític com una variant de la caritat i en la confiança mútua per a una construcció estable de la pau.

Amb la meva benedicció i afecte.