L'escola, lloc de trobada (i 2)

Malgrat els desitjos expressats, em sembla que en aquesta última etapa de la nostra història encara hi ha en l’àmbit escolar elements que grinyolen. Només em centraré en un, l’existència i, per desgràcia, l’encaix adequat de l’escola estatal i la de la iniciativa social. En aquestes dècades, des de la promulgació de la nostra Constitució i arrelats en unes condicions democràtiques acceptables no hem valorat abastament les dues xarxes d’ensenyament. Només les hem acceptat a contracor, com si no tinguéssim més remei. En algunes ocasions, dóna la impressió que els mals de l’una es produeixen pels l’efecte dels béns de l’altra. I no és així. Falta transparència en les dades i en la recerca de la solució justa i equilibrada per a tots ja que les famílies tenen els mateixos drets i aporten els impostos exigits. A més a més, és una obvietat, les lleis emparen les dues opcions perquè estan obligades a respectar la llibertat i la responsabilitat de tots els implicats en aquest món escolar. Les dues xarxes d’ensenyament, l’estatal i la d’iniciativa social, es necessiten, es complementen i, sobre tot, satisfan les exigències dels propis pares.

Les dues xarxes d’escoles existeixen en el nostre entorn vital i presten un gran servei a la societat. En les dues hi ha bons professionals, moltes famílies cristianes que porten els seus fills on prefereixen i uns alumnes que reben una educació integral d’acord amb les seves capacitats i la seva corresponent edat. L’Església catòlica ha recolzat sempre les iniciatives escolars i ha promogut gran quantitat de centres per educar d’acord a un ideari i ajudar i afavorir les conviccions religioses dels pares. Doncs bé. En aquests últims mesos en els quals es parla tant de diàleg, de proximitat, de respecte, es produeix, segons el meu parer, una situació paradoxal. Se sembra la sospita sobre l’escola concertada, es discuteix la seva existència o s’amenaça amb noves normes administratives. Es remou la base econòmica arribant a tractar aquestes institucions escolars com obsessionades pels beneficis materials. No s’arriba a acusar de robatori. Es pontifica sobre les titulacions dels docents amb insinuacions indecoroses. Es parla de rics i pobres, d’atenció o no a immigrants... Sembla que es busqui l’enfrontament permanent. No hi hauria d’haver controvèrsia, sinó sentit comú i coratge per educar cap al respecte mutu, l’enteniment i l’acceptació de la llibertat dels pares per complir la seva missió educadora.

Segurament estic demanant un impossible. O alguns em recordaran que vull mantenir no sé quins privilegis que afecten la pròpia Església. Com a bisbe només estic interessat a col·laborar perquè millori el nostre sistema educatiu i en el respecte a la decisió dels pares.

Membres de la comunitat cristiana viuen i treballen en ambdues xarxes d’ensenyament. I a ells em dec. Lamento les crítiques sense base, l’oposició sense arguments o la defensa a ultrança d’una sobre l’altra. Sempre demanaré un pacte que beneficiï a tothom perquè l’escola és un lloc de trobada i no de confrontació.