Moguts per la fe

No hi ha dubte que tots ens alegrem quan veiem altres actuar de manera desinteressada a favor de seus semblants. Fins i tot s’admiren de la capacitat d’entrega i servei que manifesten algunes persones. En el fons a tots ens agradaria que el món s’omplís de gent que posa al davant la dedicació a l’altre al seu propi gust o interès. Si aquest impuls és motivat per la fe en Jesucrist, ens omple de satisfacció a tots els catòlics perquè ens sentim representats amb la seva actuació i, malgrat que el compromís és personal, la pertinença a la mateixa comunitat eclesial ens uneix i ens fa més propers. Tots no podem estar a tot arreu. Ens consola percebre persones de fe compromeses en les tasques més diverses d’ajuda al proïsme.

Aquests dies de febrer pensem en diversos grups de cristians que actuen en aquest sentit, però, amb diversos matisos de responsabilitat i de participació:

– Els religiosos que celebren la seva festa anual el dia de la Candelera, el 2 de febrer. La festa té com a marc de referència aquella escena evangèlica de la Presentació de Jesús al Temple i la Purificació de Nostra Senyora. Consagrar el Nen per complir la promesa del Pare és el model d’actuació de les persones que, amb la vida comunitària i amb un carisma determinat, ens mostren una vivència clara dels consells evangèlics. Els anomenem membres de la Vida Consagrada i s’entreguen al servei dels seus semblants. A la nostra diòcesi existeixen diverses comunitats de religiosos que ens ajuden i que són objecte de la nostra admiració i del nostre agraïment.

– Les persones grans, agrupades en la nostra Església en el moviment de Vida Creixent. La seva festa també és el 2 de febrer perquè en el temple de Jerusalem, quan va arribar Jesús per ser presentat, també hi havia dos ancians, Simeó i Anna, que ens van donar exemple d’una fe viva i una confiança il·limitada en el Senyor i anunciaven al mateix temps el compliment de las promeses i de pregària. Molts de vosaltres ja sabeu que Vida Creixent és un espai de pregària, de formació, d’acompanyament i d’ajuda mútua. Molts dels seus integrants estableixen forts vincles d’amistat i d’atenció als malalts, impedits i als que viuen sols; acudeixen també a residències de gent gran a interessar-se per la seva situació espiritual, personal i familiar.

– Les persones de la pastoral de la salut i la Confraria de la Verge de Lourdes (la festa, l’11 de febrer), que mostren una significativa atenció als malalts. La malaltia és un període en el qual es manifesta amb total claredat la fragilitat humana. Les reaccions de cadascú davant de la malaltia són variades, des de la desesperació fins a l’acceptació de la pròpia situació, cosa que arriba a ser un exemple per als propers i els cuidadors. És molt important senyalar amb admiració el treball dels voluntaris davant i amb els malalts. Agrair als professionals que exerceixen en hospitals i residències la seva dedicació i a tots aquells que en els seus domicilis cuiden amb estima els seus familiars sotmesos a aquesta contingència.

Són molts els que actuen amb bondat cap a les necessitats dels altres seguint el ritme que marca el Senyor en l’evangeli. Em va impressionar la frase d’un pensador rus, Vladímir Soloviov, que deia: “Afirmar que a Déu no li interessen les nostres necessitats materials significa justificar l’ateisme ja que limitem la divinitat.” Hi estem d’acord. A Déu li interessa tot allò que motiva la caritat i impedeix l’egoisme.

Amb la meva benedicció i afecte.