Ensenyament i llibertat

En primer lloc, vull recordar a tothom la responsabilitat dels pares en l’educació dels seus fills. L’Església ha defensat sempre i en qualsevol circumstància aquest dret dels pares. Hi ha abundant documentació al respecte. Apareix una frase a la Declaració sobre l’Educació Cristiana del Concili Vaticà II molt il·lustrativa i que resumeix la postura permanent de l’Església sobre aquesta qüestió. El número 3 d’aquest document comença amb aquestes paraules: “Havent donat la vida als fills, els pares tenen l’obligació gravíssima d’educar-los i, per això, han de ser reconeguts com a llurs primers i principals educadors.” Ni tan sols l’Església s’arroga la possibilitat de substituir-los o suplantar aquesta responsabilitat per a ella mateixa.

En segon lloc, és necessari recordar l’article 27.3 de la Constitució Espanyola que diu que “els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares perquè els seus fills rebin l’educació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”. Es podrien citar molts convenis i tractats internacionals en el mateix sentit i que Espanya ha subscrit amb el compromís del seu compliment.

En tercer lloc, crida l’atenció que una ministra del govern ignori o tergiversi el sentit d’aquesta afirmació quan la seva principal obligació és complir i fer complir les lleis de la nació. Les paraules que va pronunciar la ministra d’Educació en el mencionat congrés en el sentit de desvincular la Constitució amb el dret dels pares és un atac frontal al nostre ordenament jurídic i una provocació a tota la societat retallant algun dels seus drets.

Per últim, vull expressar algunes sorpreses que em produeixen aquest tipus de declaracions. La primera és la constant sospita que els pares no són capaços d’educar els seus fills, la funció educativa correspon primordialment a l’Estat; aquesta última transferència en un sistema social obert és inacceptable. La segona és el no reconeixement o el tracte en peu d’igualtat de centres d’ensenyament promoguts per institucions socials usant de la llibertat que fixa la nostra Constitució. La tercera és la limitació de drets per persones o institucions que contínuament exigeixen el seu compliment o acusen els altres de posar en risc el seu exercici. La quarta és negar o disminuir el finançament als centres no estatals amb l’excusa que cada família ha de fer front al seu cost. La cinquena és l’absència d’un veritable pacte educatiu que promogui la qualitat, la participació i la llibertat. La sisena és la permanent recerca de l’enfrontament entre les dues xarxes d’escoles existents en el nostre país. La setena es dóna en la negativa d’acceptar la religió en el currículum escolar... Hi ha moltes més sorpreses que no caben en aquest escrit i seria interessant desenvolupar-les per buscar una veritable trobada en l’educació i en l’ensenyament de les noves generacions. Però en les quals participéssim tots.